elPeriódico.com

Guanyar la Palma d'Or del festival de Cannes no és gens fàcil, i malgrat que el realitzador tailandès Apichatpong Weerasethakul és un habitual en els certàmens europeus i un dels seus anteriors films, Tropical Malady, es va convertir en peça de culte, aconseguir el premi més important de Cannes l'ha convertit, definitivament, en un dels màxims referents de les cinematografies asiàtiques.

Tràiler de la pel·lícula 'Uncle Boonmee', subtitulat en castellà. YOUTUBE

Més informació

• 'El idioma imposibl'. homenatge a Casavella
• 'Ladrones', mona vestida de seda
• 'Skyline', succedani de 'Monstruoso'
• 'Poesía', la lucidesa en l'ocàs
• 'Entre lobos', Una odissea desaprofitada
• 'Chloe', una intriga sense ànima
• 'Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas', un univers estrany i bonic
• Apichatpong Weerasethakul: «Vaig descobrir el cine gràcies a Spielberg»

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 108 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 26 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Tot i que té fama de críptic i d'elaborar relats complexos (¡com si Christopher Nolan, Quentin Tarantino o Alejandro González Iñárritu no narressin de manera complexa!), la veritat és que l'estil de Weerasethakul té un enorme sentit de l'humor, una plàstica inimitable i un peu i mig en el cine de gènere. Perquè Uncle Boonmmee recuerda sus vidas pasadas és una bonica història de fantasmes rodada amb mètodes convencionals. No hi ha cap tipus d'infografia, sinó transparències i maquillatges dels d'abans, cosa que pot provocar un cert distanciament, però al mateix temps resulta una encantadora reivindicació del cine pretèrit.

El director s'ha basat en antigues pel·lícules de fantasmes del seu país i en títols del Hollywood clàssic, cas dels films de sèrie B de Jacques Tourneur, un dels seus referents. El que explica té una aparença molt simple i una escriptura més complexa. Weerasethakul creu en la transmigració de les ànimes i domina millor que ningú el pols íntim dels relats fantàstics, i d'aquí ve la bellesa i la mística d'una pel·lícula que, no s'ha d'oblidar, va fascinar en gran manera Tim Burton, president del jurat que li va concedir la Palma d'Or. Res hi tenen a veure aquestes històries de l'oncle Boonmee, que recorda una per una les seves vides passades, ja sigui com a home, com a animal o com a fantasma, i, posem per cas, Beetlejuice, però les dues formes marquen una línia rigorosa i personal d'entendre el cine de gènere.

'POESÍA' / Una altra perla asiàtica de la setmana és Poesía, del director sud-coreà Lee Chang-dong. Si Weerasethakul apel·la als relats de fantasmes i a la posada en escena enginyosa de les històries, el director de Secret sun-shine se centra bàsicament en un personatge i en l'estupenda actriu que l'interpreta, la veterana Yung Hee-jeong, per relatar una història crepuscular que reivindica tant l'acte de la poesia com el de la pervivència d'un determinat tipus de cine. El film parla de moltes coses (la diferència generacional, la supervivència afectiva, la superació personal, l'Alzheimer) sense dogmatitzar en cap, amb una llibertat expressiva encomiable.

'CHLOE' / No l'ha tingut, o no l'ha buscat, un altre autor que va tenir el seu pes als anys 90, l'armeniocanadenc Atom Egoyan. La seva última pel·lícula, Chloe, no deixa de ser un encàrrec realitzat amb cert acomodament, una espècie de thriller psicològic i eròtic amb triangle sentimental (Julianne Moore, Liam Neeson i Amanda Seyfried) que rebaixa molt la tensió i inquietud de l'original francès que versiona, Nathalie X (allà el tercet estava format per Fanny Ardand, Gérard Depardieu i Emmanuelle Béart). Però la diferència no radica tan sols en el repartiment, sinó en el to i en la recerca d'una comercialitat directa per a la qual el firmant de l'esplèndida El dulce porvenir no sembla gaire dotat.

El idioma imposible, un drama nihilista realitzat per Rodrigo Rodero a partir de la novel·la del desaparegut Francisco Casavella, és la més destacada de les pel·lícules espanyoles que s'estrenen aquest cap de setmana. Se centra en la relació autodestructiva entre una noia de classe burgesa i un jove que viu del petit tràfic a la Barcelona canalla que tan bé va retratar l'escriptor.

'ENTRELOBOS' / El film de Gerardo Olivares narra la història real d'un noi que va estar aïllat durant 12 anys amb una manada de llops a les muntanyes de Sierra Morena: més a prop de L'infant salvatge de François Truffaut que del Mowgli d'El llibre de les terres verges. Per la seva part, Manolo González relata a Propios y extraños diverses històries embastades a partir d'un programa radiofònic que s'emet de matinada i uneix personatges en latituds diferents.

Ladrones, en la segona línia del cine nord-americà (igual que el protagonista, Matt Dillon, que ja no és una cara hollywoodiana ni independent), és el retrat d'un grup de joves que sufraguen el seu considerable tren de vida mitjançant atracaments a bancs. I Skyline ens torna la ciència-ficció més agressiva i funcional, amb éssers d'un altre planeta disposats a reduir al no res l'espècie humana utilitzant una llum sobrenatural.