elPeriódico.com

Quan Franco va acabar de veure El verdugo a la seva sala de cine del Pardo, es va quedar en silenci una llarga estona. Immediatament va escoltar les crítiques dels censors, les paraules poc amables que van pronunciar contra Berlanga els pilotes del règim, que desqualificaven el director com a roig, antifranquista, tonto útil, anarquista, company de viatge dels comunistes i altres llocs comuns. Franco va trencar el seu silenci i, amb la seva veu atiplada, va sentenciar: «És una cosa pitjor: és un mal espanyol».

Més informació

• Fins sempre, míster García Berlanga
• Director d'actors
• 'Llegat en pla seqüència', per David Trueba
• 'Un amic i un geni', per Mónica Randall

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 63 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 14 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

El desafecte, el traïdor, ara no era Buñuel, era Berlanga. No un exiliat. Un espanyol excombatent i exdivisionari. És veritat que era un espanyol desconcertant, segurament un agnòstic, carregat d'un escepticisme. Un d'aquells que, des del seu humor negre, àcid i pessimista, no intentaven fer riure sinó demolir els valors que sustentaven el franquisme. Calia castigar-lo però no estaven en situació de prohibir El verdugo. Havia estat premiada al Festival de Venècia, tenia l'aplaudiment del cine europeu i podria ser una nova campanya de desprestigi per a un règim que volia dissimular el seu costat més dur amb la pretesa apertura opusdeista. El verdugo es va polititzar molt més del que Berlanga i Azcona s'haurien pogut imaginar, va tenir la rara fortuna d'arribar després de les campanyes internacionals contra els assassinats de Julián Grimau i de l'execució dels anarquistes Granados i Delgado. El règim va haver d'autoritzar històries de botxins de ficció en un país amb botxins reals, amb garrots vils que continuaven sent la manera legal d'aplicar la mort d'un règim que no era legal.

El director de Bienvenido, Mister Marshall, Los jueves milagro, Plácido, el millor dels directors espanyols -Buñuel és una altra cosa, un univers a part- no ho va tenir gens fàcil per normalitzar les seves produccions, per treballar amb llibertat al seu país. Pel fet de ser considerat un «mal espanyol» els seus guions, generalment escrits amb el seu company més estable, Rafael Azcona, van ser sotmesos a nombroses retallades per la censura franquista.

Franco, en això, tampoc tenia raó. Berlanga era un excel·lent espanyol. Un espanyol nascut en el si d'una família progressista que va creure que anant a la División Azul podria ajudar el seu pare que estava pres. Un soldat antièpic, tan mal soldat i tan poc franquista com el seu amic Luis Ciges, que també va anar a l'estepa russa per «fer-se perdonar» el passat del seu pare escriptor socialista i afusellat. Les seves històries de les guerres, algunes explicades després en pel·lícules com ara La vaquilla, eren divertidíssimes i molt poc edificants des del punt de vista de l'ardor guerrer. Històries escatològiques amb muntanyes de «merdes» congelades de joves divisionaris o d'haver estat vigilant tota la nit davant d'un mur perquè no es veia res i no s'atrevien a moure's. Berlanga va haver de fer la seva obra burlant els censors com aquell mossèn que presumia de ser tan modern que «fins i tot tenia rellotge de polsera». Disbarats com no deixar-lo rodar a la Gran Vía de Madrid per si de cas se li acudia mostrar un bisbe entrant a la sala de festes Pasapoga.

Berlanga, un excel·lent espanyol. El nostre geni més pròxim que va saber ser millor entre les seves contradiccions: senyoret valencià, burgès il·lustrat, liberal extravagant vestit com un anglès, antibèl·lic amb uniforme nazi, ric vingut a menys, generós sense diners per convidar. Un gentleman que es treia els mocs. Pornògraf pròxim a la castedat. Despullador mental de totes les dones. Un infidel que no va posar mai les banyes. Escriptor que es va despistar caçant mosques. Transvestit que no s'ha tret mai la jaqueta. Un porc molt pulcre. Un tendre despistat. Un mandrós treballador. Un individualista molt sociable. Un etern femení misantrop. Un republicà falangista, àcrata de dretes, esquerrà burgès. Un agnòstic respectuós. El més berlanguià de tots els espanyols.