elPeriódico.com

El pla seqüència és el recurs cinematogràfic que més s'aproxima a la vida real. Conté un grau de manipulació evident, gairebé coreogràfic, però el resultat persegueix retratar el temps en continu. El mestre Berlanga va decidir molt aviat en la seva llarga carrera que el pla seqüència seria la seva senya d'identitat com a director. El pla seqüència és aquell pla que no conté cap

Més informació

• 'Un «mal espanyol»', per Javier Rioyo
• Director d'actors
• Fins sempre, míster García Berlanga
• 'Un amic i un geni', per Mónica Randall

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 61 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 14 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

tall, és a dir, que deixa fora el recurs del muntatge, per elaborar un estudiat moviment de càmera enllaçat amb el moviment dels actors, però tot això en continuïtat absoluta.

A Berlanga, un gran aficionat a l'elegant sadisme, fins i tot en les seves fantasies pornogràfiques, li produïa un enorme plaer assistir a la baralla entre els seus actors per aconseguir sortir en el pla, poder dir la seva frase i situar-se davant de la càmera, al llarg d'aquests plans llargs i continuats. Alguns d'aquests, com vaig saber de primera mà, acabaven amb blaus al cos producte de la lluita intrèpida amb gegants de l'escena com López Vázquez i Alfredo Landa. Era intensa la lluita tenaç que Berlanga posava en escena i que ell presenciava distant. A l'acabar, ordenava una nova presa, a vegades fins a 30, limitat tan sols per la durada dels xassissos de 35 mil·límetres que no duraven més enllà de 10 minuts. Indefectiblement, quan es cridava talleu, el director valencià confessava que allò havia estat una gran cagada, per a la desesperació dels integrants de l'equip.

Fatalisme elaborat

En aquest fatalisme elaborat, Berlanga vivia feliç. Desentès, distant, sorneguer, amb un escuradents a la butxaca per si s'havia de tocar fusta amb urgència i amb el gest de tonto angèlic que tan bé va descriure el guionista Perico Beltrán. El dia de la seva mort, que ens deixa sense el director de cine més gran que hem tingut a Espanya, seria un meravellós exercici enllaçar tots els seus plans seqüència, des dels primers que li van servir per explicar la peripècia d'una parella feliç a l'Espanya negra i sense esperança, fins als últims amb les seves pors de vell o les seves ràfegues despietades sobre la cultura del pelotazo, a Paris Tombuctú i Todos a la cárcel. Però la seva mirada passa per cada estació d'aquella última meitat del segle XX, on hi va haver lloc per a la dictadura corrupta, la misèria moral, però també per a l'arribada de la llibertat, la seva perversió i la continuada victòria dels poderosos, els carronyers i els aprofitats sobre la gent normal. És bo recordar que per ell la gent normal no eren sants, ni tipus perfectes, ni gent de bon cor, eren tan sols la nostra gloriosa presència plena de defectes, carències, sargits.

Aquest presumpte pla seqüència, molt em temo, serà el millor retrat narratiu del nostre passat recent, per sobre del que novel·listes i artistes plàstics contemporanis seus han aconseguit. Una espècie de goyesc continu, on la poesia neix dels bassals i no hi ha lloc ni per a la mitologia del perdedor ni per a discursos ideològics massa evidents. Berlanguià és ja un adjectiu, que parla de penúria i supervivència, que té un deix còmic, marca de fàbrica d'aquella rialla que tant perseguia Rafael Azcona, el seu còmplice necessari en les millors pel·lícules de la seva carrera, aquella rialla que et deixa el cor glaçat, que et fa sentir culpable després de la riallada.

S'ha mort Berlanga, però queden les seves pel·lícules, testimoni urgent d'un temps confús, que si provoca la curiositat d'algun supervivent seran imprescindibles per desentranyar les empremtes d'un país que canvia cada segon, però amb uns trets més acusats que romanen indelebles en l'obra dels nostres grans mestres de l'humor realista, de la tragèdia grotesca, es digui Cervantes o Berlanga.