elPeriódico.com

Avui és un d'aquells dies en què penso que Barcelona està molt lluny de Madrid; no puc estar-me a casa, necessito anar allà per acomiadar-me del meu amic Luis. L'estimava molt. Ens vam conèixer el 1967; jo tot just havia aterrat a la capital. I vaig teixir una gran amistat amb ell i la seva família. Anava a casa seva a Somosaguas, on ens banyàvem a la piscina; sortíem a sopar; vam passar algun Cap d'Any plegats; vaig disfrutar d'un estiu a la seva fabulosa casa d'Orpesa, penjada sobre el mar -era fill de la burgesia valenciana- i dissenyada per la seva dona, María Jesús; anàvem a collir espàrrecs; vam fer un creuer pel Carib...

Més informació

• 'Un «mal espanyol»', per Javier Rioyo
• Director d'actors
• Fins sempre, míster García Berlanga
• 'Llegat en pla seqüència', per David Trueba

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 60 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 14 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

En aquell viatge em va dir: «Escolta, ets molt graciosa. Et recoma-

naré a un amic perquè et doni un paper en una pel·lícula que està preparant». Quina broma. Era ell qui havia escrit el paper per a mi a L'escopeta nacional. Jo tinc un gran sentit de l'humor, però ell també.

Treballant amb ell vaig veure que era un geni de talla mundial. Els seus films estan entre els millors de la història. És el nostre Willy Wilder per l'humor de les seves obres (¿Ningú no es perfecte? Els proposo Bienvenido Mr Marshall), però a més a més les adornava amb el sentit crític, dur, llatí del neorealisme italià. Si no hagués coincidit amb el franquisme, que no exportava les pel·lícules espanyoles, hauria guanyat dos o tres Oscars. Segur. Ningú ha rodat com ell en tota la Terra.