elPeriódico.com

Dino de Laurentiis, productor essencial en la història del cine italià als anys 50 i 60 i en el desenvolupament del cine-espectacle en coproducció, no va enganyar mai a ningú. Ell estava en el cine per fer negoci; si a més les seves pel·lícules eren art, millor. El febrer del 1983, en la roda de premsa de presentació del rodatge de Dune, va fer les declaracions següents: «Sóc un home d'espectacle, algú que fa pel·lícules per divertir. Jo busco que qui paga a la taquilla es diverteixi, i si hi ha missatge a la pel·lícula és qüestió del que vulgui interpretar-lo. Em vaig interessar en Dune després de saber que la novel·la havia venut 20 milions d'exemplars, xifra que implica la possibilitat d'uns 80 milions de lectors». Es podt dir més alt, però no més clar. Primer el rèdit econòmic; després, l'art,

Dino de Laurentiis, amb el premi Irving Thalberg que va rebre el 2001. AFP / LEE CELANO

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 104 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 12 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

De Laurentiis, mort ahir a Los Angeles als 91 anys, pertanyia a una estirp similar a la dels vells magnats de Hollywood, encara que ell va treballar a Europa durant bona part de la seva carrera i va invertir en autors del prestigi de Federico Fellini, Luchino Visconti i King Vidor. Si els tycoons hollywoodians van ser fills d'emigrants d'origen jueu que van arribar als Estats Units amb un dòlar cosit a la solapa de les seves gastades jaquetes, De Laurentiis era fill d'un fabricant de pasta i de seguida va tenir clares les pautes del negoci: quan va ser necessari es va aliar amb el seu gran competidor en el cine italià, Carlo Ponti, per produir pel·lícules a mitges perquè fossin més imponents i rendibles.

El seu primer gran èxit va arribar amb Arròs amarg, el melodrama del 1949 que va llançar internacionalment l'actriu Silvana Mangano, convertida poc després en la seva dona. Als 50 va ser el gran productor del millor cine italià, amb títols com La strada i Les nits de la Cabiria, de Fellini; Ana, d'Alberto Latuada; El oro de Nápoles, de Vittorio de Sica, o Guerra i pau, realitzada per King Vidor a Itàlia. També va incórrer en una certa megalomania al crear el seu propi imperi, Dinocittà, a imatge i semblança de Cinecittà.

TITÀNICA AVENTURA / Quan un determinat cine d'autor va declinar a Itàlia, De Laurentiis va ser prou hàbil per finançar les seves pel·lícules a França o als Estats Units. Barbarella, Barrabàs, Serpico, Els tres dies del Còndor, el primer remake de King Kong, Mandingo, l'estrafolària versió de Flash Gordon amb música de Queen, Conan el Bàrbar, La zona morta, Manhattan Sud, El huevo de la serpiente, Hannibal, U-571 i El dragón rojo són algunes de les seves heterogènies produccions.

El 1983 es va embarcar en la titànica aventura de portar a la pantalla Dune, tasca en què havien fracassat abans diversos productors. La seva filla Raffaella de Laurentiis li va recomanar David Lynch, el llavors inexpert director de Cabeza borradora. Tot i el fracàs comercial del film, director i productor van tornar a col·laborar en la que passa per ser l'obra de culte de Lynch, Vellut blau, que va poder rodar amb total llibertat després d'acordar amb De Laurentiis una rebaixa considerable del seu salari.