elPeriódico.com

Estranya i singular pel·lícula amb què Agustí Vila, autor inclassificable de moment, torna a la direcció. El seu primer llargmetratge, Un banco en el parque (1999), era una comèdia atonal recorreguda per un tamisat sentit de l'humor. El segon, 3055 Jean León (2006), reconstruïa l'agitada vida d'un camaleònic personatge que va partir d'Espanya en un vaixell de càrrega i es va fer íntim de les estrelles de Hollywood. El tercer, La mosquitera, és una espècie de drama, encara que la modalitat genèrica no li quadra, que parteix de situacions anòmales filmades com si fossin d'allò més corrents, i de situacions molt normals dissenyades com autèntiques anomalies.

Més informació

• 'Salidos de cuentas', carretera a mig asfaltar
• 'Jackass 3D', el preu de fer riure
• 'La Bohème', una òpera mesurada
• 'Agnosia', complots i amors
• Naomi Watts: "Hem d'exigir la veritat als governs"
• 'Caza a la espía', relat d'intriga sense sorpresa
• 'Caza a la espía' insisteix en la mentida sobre l'Iraq

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 124 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 05 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Agustí Vila Estrena: 5 de novembre Eduard Fernández, Emma Suárez, Geraldine Chaplin, Fermí Reixach, Marcos Franz, Alex Batllorí Espanya 95 minuts

Difícil de descriure, un film on els personatges no se sap del cert si diuen la veritat o se'n riuen constantment del món que els envolta, tots convertits en éssers estranys en el seu propi univers. La primera seqüència ja marca la pauta, aquell toc distanciat que Vila procura atorgar al relat i als personatges. El matrimoni en crisi format per Eduard Fernández i Emma Suárez arriba a casa i durant uns minuts es dedica a comptar els gossos que pul·lulen pel pis, convençuts que el seu fill ha aprofitat la seva absència per recollir-ne algun més del carrer.

Vila filma personatges tan insegurs com el de la mare, que acaba flirtejant amb un amic del seu fill; el del pare, que paga a la domèstica perquè li deixi besar-li la mà, o el de la germana de la dona, que li talla els cabells a la seva filla perquè ella els ha tallat a la seva nina. Vila corre riscos negant qualsevol identificació afectiva amb els seus insuportables personatges, de manera que La mosquitera llisca entre la sorpresa, el despropòsit, la radicalitat i la brutal ironia.