elPeriódico.com

L'última pel·lícula de Doug Liman no té el sentit de l'acció directa d'El caso Bourne, la seva aportació a la mitologia d'un dels personatges més interessants del recent cine d'espionatge, i tampoc té la frescor de Sr. y Sra. Smith, o quan Brad Pitt va trobar Angelina Jolie. De fet, Caza a la espía es queda en terra de ningú, entre dues aigües: és un relat d'espionatge, però bastant apagat, i les seves escenes d'acció o de xoc estan resoltes amb menys perícia del que és habitual en aquest tipus de productes de Hollywood.

Més informació

• 'Salidos de cuentas', carretera a mig asfaltar
• 'Jackass 3D', el preu de fer riure
• 'La Bohème', una òpera mesurada
• 'Agnosia', complots i amors
• 'La mosquitera', un toc de brutal ironia
• Naomi Watts: "Hem d'exigir la veritat als governs"
• 'Caza a la espía' insisteix en la mentida sobre l'Iraq

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 103 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 05 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Doug Liman ** Estrena: 5 de novembre INTRIGA Intèrprets: Naomi Watts, Sean Penn, Sam Shepard, Ty Burrell, David Andrews, Noah Emmerich, Brooke Smith, Bruce McGill Títol original: 'Fair game' Estats Units 104 minuts

Liman i els seus guionistes sacrifiquen en certa mesura els mecanismes propis del relat d'espionatge polític pel rerefons històric que reconstrueixen. Perquè Caza a la espía es basa en un cas real, el de Valerie Plame, una agent de la CIA que, com el protagonista de Green zone, distrito protegido, intenta explicar al món sencer que no existeixen armes de destrucció massiva a l'Iraq. Però, és clar, això va en contra de la política de Bush i els seus desitjos d'entrar a sac en territori de Saddam Hussein, de manera que Plame (Naomi Watts a la pantalla) s'acaba convertint en una molèstia per al sistema.

Res de nou en relació amb tants films que han retratat els complots, les paranoies i les ­conspiracions al voltant de fets verídics. El problema -que era el mateix de Green zone- és que no té gaire sentit muntar el 2010 una pel·lícula per revelar una cosa que ja fa anys que se sap. El cor de la qüestió d'una pel·lícula

-que tot i inspirar-se en fets reals no deixa de ser una ficció amb actors que representen el que no són- no pot recaure absolutament en una idea tan superada, perquè entre altres coses se sacrifiquen les mínimes nocions de sorpresa i cau en una inge­nuïtat alarmant. Al final, Liman introdueix imatges documentals de la ­verdadera Valerie Plame al Congrés, cosa que va una mica en contra del seu treball de re­construcció.