El segon llarg d'Eugenio Mira té un pròleg poderós, no només per la seva condició de pel·lícula en si mateix (podria ser un conte de final obert) i la seva capacitat de síntesi (és una presentació perfecta del context i els personatges del film). Aquesta preciosa avançada és tan poderosa perquè esbossa amb claredat les intencions del seu director (explicar amb passió una història amb un univers únic i sense concessions) i marca el to èpic, enfervorit i fantasmagòric del que vindrà.
Informació publicada en la página 124 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 05 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
El director de la curiosa The birthday (2004) arma una pel·lícula insòlita en el seu context, un thriller d'època de valor literari (Mira cita com a referències Edgar Allan Poe i Arthur Conan Doyle) i gairebé sense llaços amb el cinema de les últimes dècades. ¿Això la converteix en una pel·lícula vella? En absolut. És extraordinàriament nova en la seva recerca d'un mecanisme propi i en la seva defensa d'una emoció pura, sense pervertir, que no l'hi posa fàcil a l'espectador (no hi ha una guia emocional tancada) però commou profundament.
Amb un disseny de producció esplendorós i molt ben fotografiada, Agnosia encreua a la Barcelona del segle XIX thriller d'època, melodrama i il·lusionisme. Per tenir uns ingredients atractius (corrupteles, invents decimonònics, complot), funciona com a intriga. Però és en les altres dues parts de la barreja on brilla. Com a melodrama desbocat, destaca per uns personatges extraordinaris, víctimes i botxins a la vegada --i sovint sense saber-ho--, i ofereix una història d'amor per al record. En les seves fugides a la fantasia, Mira visualitza d'una manera tan original com inquietant i bella l'agnòsia de la protagonista (alteració de la percepció de la realitat) i relaciona la confusió d'aquesta amb la incertesa romàntica.
23/05/2012 Societat
22/05/2012 Societat