elPeriódico.com

Si una cosa caracteritza l'obra de Luis Mateo Díez (Villablino, Lleó, 1942) és, a més de l'excel·lència de la seva prosa, la seva perícia per transformar la memòria d'un o de molts en relat, la ductilitat del seu do narratiu. Però en aquest llibre íntim, Azul serenidad o la muerte de los seres queridos, que manté la tensió de l'estil, s'ha enfrontat al repte d'explicar el que escapa al contador, de narrar el que és literalment inenarrable: la laceració profunda que infligeix la mort dels que estimem.

Més informació

• Volker Kutscher viatja als baixos fons de l'Alemanya prenazi
• L'aliment dels déus

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 69 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 03 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

AZUL SERENIDAD O LA MUERTE DE LOS SERES QUERIDOS Luis Mateo Díez Alfaguara 142 pàgaines 15 euros

«Les morts, siguin les que siguin, no s'entenen». És impossible narrar l'absència, o la negació mateixa de la matèria del relat, de forma que l'únic que es pot fer és descriure la tempesta d'emocions que abat els que queden i narrar, ara sí, records compartits o comportaments desacordats.

Però cap d'aquestes dues vies literàries, per les quals s'explora la nostàlgia adolorida o la conducta deprimida, arriba a registrar ni lleument la catàstrofe incommensurable que esclata amb una mort pròxima. Mateo Díez ho sap i per això, en aquest llibre d'apunts íntims, s'hi acosta amb sigil, convocant formes de consol a través de l'escriptura, intentant «escampar per als altres les emocions i els sentiments» de les seves pròpies pèrdues, en primer lloc les de familiars pròxims (la seva neboda Sonia i la seva cunyada Charo) en molt poc temps.

MORTS / Hi ha altres morts estimats que han obert fosses en la memòria, però només Sonia cobra una poderosa presència. Potser perquè és l'única de qui sentim la veu a través d'una carta emocionant escrita quan li quedaven mesos de vida i de la qual sorgeix el subtítol del llibre, la blava serenitat de la qual ella ja estava desposseïda, la «maduresa blava que atorga la calma» i que ella desitja al seu pare, a qui es dirigeix.

Però l'autor també sap preservar la seva mirada, essencial en algú que va fer de la fotografia el seu món. I ho fa reproduint la correspondència que ell mateix va sostenir amb la seva neboda en què les imatges -ella sols enviava fotos- derroten les paraules: totes mostren nens darrere una reixa. A aquest costat la vida sembla definitivament cancel·lada.