elPeriódico.com

No es tracta de riure amb els déus, tal com fa Robertson Davies, sinó que els déus se'n riguin de nosaltres. Aquest és el truc de gat vell que John Banville (Wexford, Irlanda, 1945) utilitza per justificar una omnisciència obscena i invasiva, en què Hermes es vesteix d'home invisible però barroc per narrar a Els infinits un dia etern en la vida de la família Godley. Més a prop de La señora Dalloway de Virginia Woolf, que de l'Ulisses de Joyce, Banville s'aprofita de la inspiració divina per posar-se la corona de llorers que premia el seu elitisme literari i a la vegada ironitza sobre el seu paper de privilegiat demiürg.

Més informació

• Volker Kutscher viatja als baixos fons de l'Alemanya prenazi
• Narrador de l'inenarrable

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 69 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 03 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

ELS INFINITS / LOS INFINITOS John Banville Trad: Eduard Castanyo / Benito Gómez Ibáñez Bromera / Anagrama 247 / 290 pàgines 19,50 euros

Com a El mar, tot passa a càmera lenta perquè el pòsit de la literatura dormi a les solapes dels humans, pobres diables que no en saben res de la vida celestial. La prosa de Banville es delecta en aquest efecte ralentí que ens permet descobrir la decoració exacta d'una habitació, la manera com un raig de llum descansa en un bol de cereals o els pensaments que bullen entre els llençols d'un matemàtic moribund, verdader deus ex machina d'un llibre que s'acaricia el propi llom en un gest entre lúbric i pertorbador.

El referent d'Els infinits és l'Amfitrió de Plaute, després adaptat per Molière i Heinrich von Kleist. L'actualització de la tragèdia clàssica revela l'ocult sentit de l'humor d'un escriptor que aparenta prendre's molt més seriosament del que seria necessari. Darrere l'extrema bellesa de la prosa i el seu monumental solipsisme, la novel·la sembla retratar un món asfixiant, gairebé propi d'un conte de terror gòtic, que se sotmet a les lleis d'un vodevil sinistre, on els personatges apareixen i desapareixen en escena al voltant d'un fantasma que encara no sap que ho és, un matemàtic moribund que va fer de la infidelitat i el desig prohibit un estil de vida. A tots ens agradaria escriure com Banville, i aquest és, potser, el seu defecte principal: és perfectament conscient que s'erigeix com a model, és el primer de la classe perquè coneix la gran limitació dels seus competidors, que no és altra que no poder trobar-li cap pega. És Déu, i no s'avergonyeix de ser-ho.