elPeriódico.com

Xavier Bru de Sala Escriptor

No escric per contar que he anat al cine amb la tieta, ni per recomanar una pel·lícula, encara que d'aquest escrit se'n pugui desprendre la conveniència d'estar-ne al cas, sinó que escric per mirar d'explicitar un parell de paràmetres que ajudin a situar una producció cultural en un context. Més encara, com influeix, pot influir o hauria d'influir en el traçat d'una línia, tant de bo d'una bifurcació.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 55 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 02 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Pa negre és, pel guió, pel plantejament, per la intenció, pel contingut, un film realista. ¿I què? Doncs que, en la nostra tradició, això és del tot inusual. La gran diferència entre el teatre i el cinema catalans dels anys setanta es refereix al concerniment. El cine s'escapava, fugia d'una realitat desagradable per refugiar-se en un tan legítim com desenfocat esteticisme. A Castella tocaven os, gent i històries de debò, mentre que a Catalunya filmaven penjats de cap per avall de diviníssims núvols. El teatre, en canvi, ens concernia. Ara no es pot dir que les tornes hagin canviat, però sí que el cine es renova i apunta bé mentre el teatre, el gruix del teatre, el nostre triomfant, ric, divers, aplaudit i estimat teatre, avesat a viure i reviure de la seva resplendor, tendeix al remake, a la reiteració de continguts, de manera que els instal·lats deixen poc pas als emergents.

En la ficció audiovisual catalana, el realisme ha estat proscrit, o si ho preferiu gens afavorit, en primer lloc per la televisió que paguem entre tots. La ficció danesa ens fa conèixer Dinamarca, la italiana Itàlia e cosí via. La nostra menys que cap altra, l'espanyola inclosa. La immensa majoria de sèries i films de producció pròpia, per ben fetes que estiguin des d'un punt de vista professional, no diuen res de nosaltres, ergo de ningú.

Una vegada, en Francesc Bellmunt va acusar la novel·la dels mals del cine. Si la novel·la no és realista, el cine tampoc. Aquí és on entra en acció l'Emili Teixidor i el seu cicle narratiu, en què es basa Pa negre. Un punt de vista dur, implacable, sobre la misèria moral, afavorida per la material, que ha sofert aquest país. Malgrat un cert però esplèndid manierisme estilístic de l'Agustí Villaronga, el film hauria de marcar un turning point.