elPeriódico.com

Una dona i un home que acaben de conèixer-se caminen i parlen. D'art i paisatges, de la passió i la rutina conjugal. I al cap d'una estona decideixen començar a fingir que són marit i muller. ¿Sona estrany? És fascinant. Després d'anys d'experimentació digital, el cineasta més important de l'Iran torna al terreny de la ficció narrativa amb la seva pel·lícula més comercial i la primera rodada fora de l'Iran, on precisament ha estat prohibida. El prestigiós director Abbas Kiarostami va parlar amb aquest diari des de Teheran del film i d'aquest país que tant estima i que tant mal li fa.

AFP / KIM JAE-HWAN

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 38 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 01 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

MESTRE RERE LA CÀMERA. TEHERAN, 1940. HA DIRIGIT 'A TRAVÉS DE LOS OLIVOS¿ I 'EL SABOR DE LAS CEREZAS¿

-¿És cert que Copia certificada està basada en una anècdota que li va passar a vostè?

-Sí, va passar deu fer uns 20 anys, potser una mica menys. No sé si la dona en qüestió es reconeixerà si arriba a veure la pel·lícula, al cap i a la fi només vam passar junts un dia. Temps després la vaig tornar a veure en la roda de premsa d'una de les meves pel·lícules. Era entre el públic. Vaig intentar parlar-hi però no va resultar possible. A l'acabar l'acte em van empènyer cap a una porta i no he tornat a veure-la mai més. Llàstima.

-No deu haver fet la pel·lícula perquè se sent culpable…

-No, no, ja li dic que dubto que ella se'n recordi. He fet aquesta pel·lícula perquè recordo que, quan li vaig explicar la història a Juliette Binoche, ja fa uns anys a Teheran, vaig quedar hipnotitzat per les reaccions que la seva cara registrava a l'escoltar-la. Vaig voler fer-la bàsicament perquè sentia la necessitat d'immortalitzar aquestes reaccions, i ampliar-les. Acostumo a comparar el que vaig sentir amb el que passa quan tenim convidats a sopar. Si els agrada el nostre àpat, ens entossudim perquè en mengin més. Jo em vaig quedar amb gana al veure la cara de Juliette. Per això en vaig voler més.

-És la primera estrella amb qui ha treballat. ¿Li va resultar estrany dirigir-la?

-Al principi no ens enteníem. Ella s'entossudia a interpretar el personatge recorrent a diferents arquetips femenins, però jo li deia: «La dona que estàs interpretant és Juliette Binoche, no busquis models externs, ets tu». Després ella em va confessar que sentia pudor que el públic l'associés amb el personatge, però finalment hi va posar tot el cor.

-Llavors, ¿per què el personatge no es diu Juliette? ¿Per què no té nom? Es diu simplement «ella»...

-Sí, perquè al mateix temps vaig voler que qualsevol dona entre el públic s'hi pogués identificar. Però identificar-se amb Juliette, no amb un estereotip. Algunes hi connectaran i altres no, però crec que qualsevol dona i home han patit el tipus de falta de comprensió en una relació que el film retrata. La falta de comprensió, el misteri, és necessari en qualsevol parella. En la seva justa mesura, és clar.

-No queda mai clara la naturalesa exacta de la relació entre els dos protagonistes. Evidentment, en última instància no és rellevant. Però, ¿què n'opina?

-Sincerament, no en tinc ni idea. Potser s'acaben de conèixer i fingeixen que fa 15 anys que estan junts, o potser és just al contrari. Com vostè diu, no té rellevància. El que importa és que, mentre prenen cafè en un bar, el propietari dóna per fet que són una parella. Suposo que això automàticament fa que ho siguin.

-Una parella estranya, en qualsevol cas. ¿Fins a quin punt va ser important per a vostè no caure en els clixés del gènere romàntic?

-Totes les històries d'amor, i també la meva, tenen de manera intrínseca alguna cosa de clixé, tant si provenen de Hollywood, de Bollywood, de l'Iran o d'Espanya. El que sí que m'importava, i en aquest sentit sí que hi ha alguna cosa de desconstrucció, era no caure en una narració convencional, explicar la història d'una manera diferent.

-Mentre ho fa, torna a tocar un tema que ha estat present en tota la seva obra: l'artifici del cine, la seva capacitat per representar veritats a través de la impostació. ¿Què l'atrau tant del tema?

-És una cosa que m'importa gairebé com un contracte ètic amb l'espectador. Per a mi és gairebé una obsessió que el públic no caigui en la trampa del sentimentalisme que sovint establim els autors, en llibres i sobretot en pel·lícules. Vull que en tot moment hi hagi la consciència per part del públic que tot és un artifici, que no s'han de deixar atrapar per emocions imposades. El repte que es planteja en aquest moment és poder aconseguir que tot i així responguin emocionalment al que els expliques.

SEnDLa seva pel·lícula té connexions molt clares amb altres títols com Viatge a Itàlia, de Roberto Rossellini, Abans de la posta, de Richard Linklater, i Secrets d'un matrimoni, d'Ingmar Bergman. Com que es titula Copia certificada, sembla pertinent preguntar si ha copiat deliberadament aquests models.

-No era la idea. Comprenc que s'estableixin parentius, però no les vaig agafar com a punts de referència. Crec que no es pot assegurar mai que una pel·lícula és una còpia d'una altra. Cada obra és produïda dintre d'un context específic i irreproduïble. Sovint, els crítics es refereixen a altres cineastes dient que copien Kiarostami, i, encara que entenc a què es refereixen, no hi estic d'acord. Totes les pel·lícules són originals.

SEnDCopia certificada defensa que una bona còpia de La Gioconda o del David de Miquel Àngel té tant valor com l'original. ¿De veritat hi està d'acord?

-Evidentment, el valor d'un obra original queda ratificat a través de la còpia. Les còpies estan molt més exposades a les mirades, així que serveixen per donar a conèixer l'original a molta més gent. I cregui'm que quan algú contempla la reproducció de La Gioconda per primera vegada, la imatge que es fixa al seu cap no és la d'una còpia, sinó la de La Gioconda original.

-Senyor Kiarostami, últimament ha sigut molt explícit en les seves crítiques al govern iranià. ¿Té por de possibles repercussions?

-Ja he viscut aquestes repercussions. Les meves pel·lícules no s'estrenen a l'Iran, i el Govern no m'ha donat permís per rodar el guió de la pròxima, així que la rodaré al Japó. El principal perill que jo afronto és la mort artística.

-¿No seria més fàcil per a vostè viure fora de l'Iran?

-Suposo que si examines de manera objectiva les condicions necessàries per tenir una existència pacífica, com a director o com a persona, la vida per a mi seria molt més fàcil a Occident, més còmoda. Però jo no puc pensar en aquests termes. Sóc iranià, pertanyo a aquesta pàtria, i ho dic sense cap tipus de nacionalisme absurd. Em fa molt de mal el que passa al meu país, però no me'n puc anar.

-En l'últim festival de Cannes, va dir que el Govern iranià posa pals a les rodes dels artistes. ¿Per què ho fa?

-Ens tenen por. L'art és creativitat, és imaginació, i el Govern té por dels que pensen per si mateixos i no es limiten a obeir.