elPeriódico.com

Pau Vidal Escriptor i lingüista

¿Què tenia en Solà que no tenen els altres? Dues coses. Una, la capacitat d'unir seny i rauxa. Dit d'altra manera: el rigor científic i la passió que arravata. Es cremava les celles com mestre Fabra i trescava pels camins (materials i mentals) com en Coromines. Era capaç de passar-se la nit en blanc pencant i fent pencar els col·laboradors (¡quants que n'ha arribat a tenir! ¿Que no és senyal d'alguna cosa, això?) i l'endemà anar-se'n a la quinta forca a cantar amb la coral i no parar d'apuntar coses a la llibreteta.

Més informació

• El lingüista més citat pels seus col·legues
• Llengua i dignitat
• Mor Joan Solà, renovador de la normativa de la llengua catalana

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 61 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 28 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Dues, la capacitat de fer-se escoltar. En aquest país de filòlegs fora de sèrie que han de competir amb set milions d'aficionats, en Solà era dels pocs (potser l'únic) que feien callar els altres quan parlava. No els altres del gremi, els altres tothom. Perquè es va saber espolsar de sobre el lloc comú que vol que l'especialista en llengua sigui un vell caspós, pesat i halitòsic que s'expressa amb quelcoms, debensegurs i nogensmenysos. No engolava la veu ni gastava un to solemne. Parlava senzill. Clar i

solà.

Mossèn Alcover, que ara es retrobarà amb un de quasi tan abrandat com ell (¡quina malícia, no poder sentir les enganxades que tindran!), dóna com a exemple de la tercera accepció de cort («assemblea legislativa de representants d'un país») un fragment de la crònica de Ramon Muntaner: «Lo rey d'Aragó […] a la ciutat de València ell manà ses corts ajustar, e ajustaren-s'i molt gran gens…». Lo rei de Bell-lloc ha estat tan generós amb el país que la seva cort hem acabat essent tots. Una veritable cortassa. Una legió de continuadors que seguirem plantant cara.