-Han passat cinc dies des que se li va comunicar el seu cessament i encara no ha quedat gaire clar què ha passat.
Informació publicada en la página 68 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 27 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
-Perdre la confiança de la ministra és una cosa perfectament normal. Té tot el dret a envoltar-se de gent de la seva confiança. El que hi ha és un canvi de rumb de la ministra, en les formes o en el fons, que no em correspon jutjar.
-¿Problema polític o personal?
-No hi ha hagut diferències polítiques. Res del que s'ha fet a l'Institut de Cinematografia (ICAA), ni respecte als festivals, ni respecte a la Filmoteca, ni respecte al règim d'ajudes, s'ha fet sense, no ja el consentiment de la ministra, sinó la consulta prèvia i la complicitat. No he anat per lliure. La ministra, a vegades compartint el fons de decisions, ha qüestionat la forma, en la mesura que podia molestar algunes persones. Segur que té la seva part de raó. Però el cine és un sector amb una dependència tremenda de l'ajuda pública i que es troba en un procés de reconversió industrial brutal, i s'han de prendre decisions que afecten el futur empresarial d'alguns. Això es pot fer d'una manera més o menys suau, però és molt difícil dir-li a una empresa que li treus una subvenció de 200.000 euros, o comunicar-li de part d'Hisenda que torni 300.000 euros més interessos, i fer-ho amb un gran somriure.
-¿Ha pesat l'origen i els llaços de la ministra amb el sector?
-És un tema delicat però que no es pot ignorar. M'ha tocat ser el responsable d'una àrea on pertany, d'on procedeix i on tornarà la persona que em donava les instruccions. Això és una dada, i cadascú pot treure les seves pròpies conclusions. El mòbil de la ministra només el té la gent del cine, i allà hi ha una corretja de transmissió dels descontents.
-¿Una ministra massa influïda pel sector, doncs?
-No podria dir que la ministra no estigui influïda per l'interès públic..., però des de sempre, la dificultat per ser director general de cine és que s'ha de respondre a dues legitimitats. Una, a l'interès general, al qual un s'hauria de deure en últim terme. Però en el cas del cine un està permanentment vigilat pels mateixos destinataris de les ajudes públiques, que acaben decidint, com s'acaba de demostrar, qui convé que hi sigui i qui no convé que hi sigui, que acaben, directament o indirectament, contribuint a decidir qui volen que sigui el seu interlocutor. El sector del cine no és només l'administrat passiu sinó que té molt a veure en les decisions que pren l'Estat.
-¿Quan parla de reconversió...?
-Aplicar la paraula reconversió al cine a alguns els posa molt nerviosos, però han saltat pels aires el model de distribució, la manera de fer cine, la indústria que hi ha darrere, tota una generació ha deixat d'anar a les sales... El cine espanyol té una enorme qualitat i prestigi, però bona part dels productors no s'han preocupat del seu públic, perquè els seus diners no venien de la taquilla. Això que s'anomena eufemísticament el sector ha d'assumir el món on està.
-¿Podria explicar-se més?
-Hi ha productors que han viscut molt alegrement, fent uns càlculs financers en els quals tenien un enorme pes l'ajuda ministerial, l'ajuda autonòmica i les televisions públiques. Els ha caigut aquesta part del pla i no en tenen cap altra. A Espanya, amb una indústria extraordinàriament feble, tot això crea una incertesa i una por que es pot afrontar amb decisions arriscades per anar cap a una nova indústria, que és el que estan fent alguns productors espanyols, o caure en el pànic que porta a quedar-se ancorat i que el pare Estat ens salvi. I això difícilment podrà passar. Segueixo defensant les ajudes públiques al cine, però que es donin amb transparència, amb control i a qui compleix els requisits per tenir-ne. Per haver verificat això i haver exigit que això fos així han vingut alguns dels meus disgustos.
-¿Malbaratament o frau?
-Hi ha hagut frau en les subvencions al cine, però com hi ha hagut frau en les subvencions agrícoles o en qualsevol altre sector. El que no és cert és que tot el cine defraudi, ni moltíssim menys. El que sí que passa és que tots els problemes acaben en qüestió de diners. He sentit dir a productors catalans que no hi ha hagut diàleg. En aquest cas, el problema consisteix en el fet que, si es confirma la interpretació d'Hisenda i de l'advocacia de l'Estat que amb la legislació vigent no és possible el doble finançament Generalitat-ICAA per les mateixes despeses, les conseqüències poden ser molt greus per a la petita i mitjana empresa audiovisual catalana, fins al punt que poden portar a la desaparició d'algunes.
-¿Li consta que la ministra hagi plantejat més flexibilitat?
-Sí, crec que hi ha alguna gent que creu que canviant el director general n'hi ha prou per fer que les coses canviïn en el seu propi benefici, però veuran que les coses són una miqueta més complicades.
-Com a director general va dir que la seva opinió com a ciutadà sobre la llei del cine catalana se la reservava.
-Crec que l'Estat no havia d'intervenir en una llei que feia Catalunya en ús de les seves competències i diré ara, que no sóc director general, que aquesta llei no m'agrada. Crec molt poc en el món de la prohibició. És una llei que em sona vella perquè no té prou presents les possibilitats que dóna la distribució digital.