elPeriódico.com

-El seu personatge a Héroes és oposat als que va interpretar en pel·lícules com Las horas del día o Yo. ¿És un canvi de registre conscient?

Àlex Brendemühl.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 55 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 24 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

-Sí, és cert que solc interpretar personatges més obscurs, però hi ha moments de la teva vida en què no et sents amb forces d'afrontar segons quins papers, i tens ganes de fer coses més lluminoses. Hi ha films que per a mi han estat bastant traumàtics, m'han obsessionat i gairebé fagocitat. Per això em va encantar la possibilitat d'interpretar un personatge còmic, instal·lat en la histèria. De totes maneres, és un tipus que evoluciona: comença esclavitzat per la feina i pateix una ruptura; es replanteja la seva vida.

-Molta gent dirà que Héroes és una pel·lícula cursi, ¿què n'opina?

-Vivim en un món molt cínic en què tots els discursos s'intel·lectualitzen i ser cursi està prohibit. Deixar-se dur per l'emoció resulta gairebé pornogràfic, i sap greu. Sóc el primer a qui li sembla irritant asseure's davant d'una pel·lícula que intenta fer-te plorar costi el que costi, però crec que Héroes apel·la a la nostàlgia d'una manera molt subtil i honesta.

-¿Per què deu ser que recordar els anys 80 sol estimular la nostàlgia?

-Els anys 80 van ser una època de llibertat acabada d'adquirir, d'efervescència. Afrontàvem una transició política i, en part per això, érem innocents, ingenus. Els que vam viure aquesta època de petits ara estem en situació d'explicar històries sobre aquell moment. És cert que tendim a distorsionar el passat, a idealitzar-lo, però és clar que els temps han canviat. Ara els nens juguen sols a casa, amb l'ordinador, i s'han perdut conceptes com la colla i el barri.

-¿Què recorda d'aquells estius?

Els passava a Menorca, en un poble de mil habitants. Els meus records són com els de tothom: la platja, els insectes, la llum, l'olor de crema solar, les revetlles, aquella deliciosa sensació de perdre el temps i, sobretot, la primera bicicleta que et fa sentir que, per primera vegada, tens el comandament, que pots decidir cap on vols anar.

-S'ha convertit en una cara popular del cine espanyol. ¿Com ho porta?

-Sempre m'havia vantat de preservar el tipus d'anonimat que permet a un actor ser creïble. Reconec que els últims anys això se m'ha escapat una mica de les mans. Tinc por de cremar-me, no vull convertir-me en un actor incapaç de sorprendre.