elPeriódico.com

Luis Tosar fa com si es netegés la suor del front quan s'assabenta que el públic de Valladolid ha aplaudit amb ganes También la lluvia. Prova superada. La cinta narra l'odissea d'un equip per tirar endavant una pel·lícula sobre Colom a Bolívia. Paral·lelament, en el món real els bolivians es llancen als carrers armats amb pals per defensar-se dels nous colonitzadors, uns executius que dictaminen que l'aigua ha de ser privatitzada. Tosar clava el paper de Costa, el productor (¿sense ànima?) del film.

EFE / NACHO GALLEGO

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 54 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 24 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

-Si Malamadre, segons declaració pròpia, va ser el paper de la seva vida. ¿Què és Costa?

-Doncs un altre paper de la meva vida (riu). I per sort no s'assemblen en res.

-¿I el porter de Mientras duermes, que està rodant amb Jaume Balagueró?

-Tampoc. No té res a veure ni amb Malamadre ni amb Costa. És una història per despistar l'espectador, per sortir d'aquest tipus de cine que faig últimament.

-Aquest cinema l'ha convertit en l'home de l'any.

-Prefereixo pensar com els anglesos, que diuen man of the hour. Vaja, que amb una hora en tens de sobres.

-Però està a la cresta de l'onada. ¿Com porta l'ego? ¿El tapona o surt a la superfície?

-Intento reflexionar sobre això. Els actors treballem amb la vanitat. Si no, no podríem exposar el nostre treball al públic. Però jo miro de conduir la vanitat perquè no em porti a un lloc al qual, sincerament, no vull pertànyer.

SEnDTambién la lluvia critica l'ego dels cineastes, que pensen que la seva pel·lícula és més important que cap altra cosa en aquest món. Fins i tot més important que la revolució d'un poble per aconseguir el seu dret a l'aigua.

-Jo sempre he pensat que el que fem no té gaire importància. És bo que existeixi el cinema social i amb compromís perquè almenys concedeix uns minuts a l'espectador perquè pensi que hi ha altres realitats que són infinitament pitjors que la seva, però mai he confiat que el cinema pugui canviar res. No crec que els governs incrementin l'ajuda als països en vies de desenvolupament pel fet de veure una pel·lícula. A También la lluvia hi ha una autocrítica al cinema social i això és molt important perquè està escrita per Paul Laverty (guionista de Ken Loach) i dirigida per Iciar Bollain.

-Vostè està a la barrera dels 40. ¿Considera que és una edat per aturar-se i pensar?

-Uf, la pregunta em deprimeix (riu). No m'ho havia plantejat mai perquè sempre he aparentat tenir més anys dels que tinc. Però ara, que tinc els que aparento, penso en el que he fet en la vida, reflexiono sobre si ho he fet bé o malament. ¿He de seguir per aquest camí o he de fer un gir inesperat i sorprendre el personal?

-¿I?

-No ho sé. El procés de reflexió està començant. Encara no he arribat a cap conclusió.

-Un altre home de l'any, el seu amic Javier Bardem...

-¿De l'any? És l'home de la dècada (riu).

-Això. L'home de la dècada confessava no fa gaire que, malgrat tot, segueix tenint ansietats quan està a punt de començar una pel·lícula. ¿I vostè?

-Les meves ansietats són sempre les mateixes. Quan començo un projecte penso que no tinc ni idea del que estic fent. Un se sent vulnerable i innocent encara que faci 20 anys que treballo en això. Suposo que un lampista arriba un moment que té una certa seguretat a l'hora de treballar, també perquè treballa amb coses materials, però nosaltres no. Tu mateix ets mal·leable i vulnerable, cada dia et lleves d'una manera diferent. Entenc perfectament les ansietats de Javier. Això és una ansietat contínua.

-La carrera de Bardem als Estats Units és modèlica. Ha treballat amb els Coen i Terrence Malick. Vostè va treballar amb un altre pes pesant com Michael Mann a Corrupción en Miami. ¿No li va agradar l'experiència? ¿No se'n vol anar allà tenint Bardem com a amic i referent?

-Treballar amb Mann és de les coses que més he disfrutat en la meva vida. Però és que jo no tinc ganes de viure als Estats Units. Tinc moltes coses aquí: una petita productora, la música (forma part del grup The Ellas)... No ho sé. Massa canvis, si me n'anés. Estic obert que m'ofereixin coses, però no vull tornar a fer de narco i de llatí. No vull fer Fast & Furious. El cas de Javier és diferent. Ha renunciat a moltes coses, entre altres treballar amb Spielberg, i ha escollit projectes que l'han convertit en un dels actors més valorats als Estats Units. És un fora de sèrie. És un dels millors actors del planeta.

-En qualsevol cas, ara li toca defensar als EUA También la lluvia, que podria representar Espanya en els Oscars.

-Siguem realistes. Competim amb moltes pel·lícules, i això et fa tocar de peus a terra. A més a més, és difícil entrar en el món anglosaxó. Allà no els agrada doblar les pel·lícules, ni tampoc veure-les en versió original. Són menys inquiets culturalment. Nosaltres en un moment donat podem veure un film iranià, però els nord-americans...

-Escolti, ¿li va canviar molt la vida el que li va passar quan tenia 25 anys, quan un dia es va llevar amb mitja cara paralitzada?

-Un ensurt. Mala sort. Em va fer replantejar-me moltes coses. Vaig considerar que estava gastant massa energies en coses que no valien la pena. I a partir d'aquí, vaig dir «portarem l'energia cap a un altre lloc més sa».

-¿Va ser per estrès?

-Més que això. El que va passar és que estava fent massa coses que, encara que tenien a veure amb la feina d'actor, eren una pèrdua de temps. El que va passar és que era una qüestió alimentària fer-les. La vida és curta per gastar-la en bestieses, sobretot quan fas una aposta tan gran com la de ser actor, una feina en la qual necessites donar molt de tu mateix. Però hi ha vegades que has de treballar de pallasso d'aniversari perquè no et queda més remei.