elPeriódico.com

Més informació

• 'Herois' records d'un estiu
• 'Stone', el pes de les pretensions
• Èpica i màgia amb mussols Ga'Hoole
• 'Los seductores', com un 'déjà vu'
• 'Estrellas que alcanzar', els fills robats
• Matt Reeves: «Volia fer 'Los 400 golpes' amb vampirs»
• 'Déjame entrar', l'excel·lent versió d'un jove clàssic del terror suec

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 110 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 22 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Matt Reeves
****
Estrena: 22 d'octubre
Intèrprets: Chloe Moretz, Kodi Smit-McPhee, Richard Jenkins, Elias Koteas, Cara Buono, Sasha Barrese, Ritchie Coster
Títol original: 'Let me in'
Estats Units / Gran Bretanya
116 minuts

Poques pel·lícules recents de terror podien despertar més expectatives que Déjame entrar, i gairebé totes es compleixen de sobres. Per als amants d'un dels millors períodes en el gènere, el de la productora britànica Hammer Film a les dècades dels 50 i els 60, el film resulta molt llaminer: Hammer ha tornat a la palestra després de diverses dècades desapareguda en combat. Per als que han seguit les aventures televisives i cinematogràfiques de J. J. Abrams, el nom del director Matt Reeves és tota una assegurança: mà dreta d'Abrams als seus inicis, és el firmant de Monstruoso, una epopeia de terror amb monstre gegant i plantejament de fals documental. I per als que saben que no tot el bon cine de terror procedeix de Hollywood, Déjame entrar els permet revisar una de les obres clau del vessant vampíric rodada amb idèntic títol pel suec Tomas Alfredson el 2008.

Aquí radica l'únic inconvenient que se li pot posar a la bella i envoltant pel·lícula de Reeves: el record de l'original suec és massa pròxim i algunes de les notables imatges del remake flueixen, precisament, de la devoció i fidelitat mostrades cap a l'original.

Salvat aquest escull, petit o gran segons cada espectador, i la pàtina digital massa evident dels atacs de la nena vampir, Déjame entrar en versió nord-americana -ambientada als anys 80, durant el mandat de Ronald Reagan, en una localitat tan nevada com la del film d'Alfredson- pot disfrutar-se -s'ha de disfrutar- com un relat hipnòtic que accentua alguns dels aspectes del film que versiona, cas de les relacions escolars i els sentiments que uneixen la vampira amb el seu protector (excel·lent, com sempre, Richard Jenkins), i que reprodueix amb fidelitat gairebé manierista alguns dels grans èxits de l'original: la seqüència final a la piscina, per exemple. La imatge d'obertura, amb el cotxe de policia i l'ambulància captats de lluny en un paisatge de feridora blancor, dóna el to del que és el film, un relat ingràvid, com suspès en el buit, sobre la diferència i sobre l'afecte.