elPeriódico.com

-Una de les coses més interessants d'I saw the devil és l'evolució dels personatges principals: l'assassí i el marit d'una de les seves víctimes. La diferència entre el mal i el bé que representen es dilueix a poc a poc.

Kim Jee-won, ahir a Sitges.

Més informació

• Un film que converteix el Pare Noel en un ésser terrorífic triomfa a Sitges

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 54 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 17 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

-Sí, al principi és ben clar qui és el bo i qui és el dolent. Però, a mesura que la història avança, durant el procés de venjança, aquest contrast es trenca. El bo s'ha de convertir en un monstre per poder venjar-se. Amb això no vull dir que portar a terme una venjança sigui una victòria. Al contrari: en aquest moment crític, el bo ho perd tot. Volia fer un drama a partir d'aquesta idea.

-De fet, el magnífic pla final de la seva pel·lícula deixa ben clar que ni justifica ni defensa la venjança.

-Clarament. Volia allunyar-me del tot de les pel·lícules en què es justifica d'alguna manera la venjança perquè, per mi, el triomf de la venjança no existeix. Per portar a terme una venjança s'ha de pecar, i per aquesta raó la salvació no arribarà mai per aquesta via.

SEnDUna constant del nou thriller coreà, evident en el cine de directors com Park Chan-Wook (Old boy) i Bong Joon-Ho (Memories of murder), és la barreja perfecta de gèneres. ¿Aquesta hibridació és buscada o flueix de manera natural?

-Tant els directors que ha esmentat com jo mateix pertanyem a una generació molt familiaritzada amb la barreja de gèneres, d'estils i de formats. De fet, arran de Quentin Tarantino, aquest encreuament s'ha convertit en una cosa normal. A I saw the devil hi ha thriller, comèdia, drama, gore… Però aquesta combinació va sorgir de manera instintiva.

-Acaba de citar Tarantino. ¿Reconeix en la seva pel·lícula la influència del thriller nord-americà?

-Sí. De fet, la meva referència era Zodiac, de Fincher. També vaig veure molts thrillers nord-americans dels anys 70 durant la preparació de la pel·lícula, i suposo que m'han influït de manera inconscient.