elPeriódico.com

Vivim enganyats. El Pare Noel no és aquell vell de barba blanca, bon jan, amb panxa prominent i un vestit vermell que ens porta regals per Nadal, sinó una aterridora criatura de 20 metres d'alt amb diabòliques banyes de boc que segresta els nens i els castiga amb crueltat. Així és la perversa, i molt divertida, revisió del mite del Pare Noel que ofereix la pel·lícula Rare exports: a Christmas tale, opera prima del director finlandès Jalmari Helander, que ha estat la gran triomfadora de la 43a edició del festival de Sitges. «És una pel·lícula sorprenent, fresca i original», va declarar el jurat per justificar la seva inesperada decisió d'atorgar-li el premi a la millor pel·lícula, el millor director i la millor fotografia.

Tràiler oficial de 'Rare exports: A Christmas tale'.

Més informació

• Kim Jee-won: "La venjança no és cap triomf"

• Tags: Cultura i espectacles

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 54 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 17 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Rare exports... és, possiblement, la pel·lícula més divertida del festival. Dotada d'un aire d'irresistible freakisme nòrdic, el film viatja a Lapònia, a la frontera amb Rússia, on es porten a terme unes excavacions per desenterrar ni més ni menys que el Pare Noel en persona. Al mateix temps, un nen (fabulós Onni Tommila, nebot, per cert, del director) descobreix en vells llibres de llegendes que l'entranyable Santa no és qui nosaltres ens pensem que és, sinó un ésser diabòlic, dolentíssim, que fica els nens en calderes de foc i, en lloc de fer-los regals, els tortura. En clau de comèdia negra nòrdica, terror monstruós i aventura d'acció infantil, Rare exports... és un divertimento per cargolar-se de riure que, atenció, pares despistats, no és estrictament per a nens, sinó una revisió més que perversa del vell mite nadalenc, aquí molt més pròxim als grèmlins, els critters i altres criatures terrorífiques de la preadolescència.

PREMIS REPARTITS / La resta de premis de Sitges 2010 van caure molt repartits. 13 assassins, l'estupenda pel·lícula de samurais de Takashi Miike, es va emportar el premi del públic (patrocinat per EL PERIÓDICO DE CATALUNYA) i el de disseny de producció. El guardó per al millor actor va recaure en Patrick Fabian pel seu esplèndid paper com a reverend farsant a El último exorcismo, i el de millor actriu va ser per a la hongkonguesa Josie Ho, pel treball esglaiador que fa a Dream home, film que també va guanyar el premi al millor maquillatge. L'argentí Nicolás Godbart es va emportar el trofeu al millor guió per la farsa apocalíptica Fase 7, mentre que el britànic Gareth Edwards es va haver de conformar amb el premi als millors efectes especials per la deliciosa Monsters, de la qual també era director i guionista.

Pràcticament tots els premis es van rebre amb aplaudiments, excepte un: l'especial del jurat per a la pel·lícula alemanya de vampires amants de les raves We are the night, de Dennis Gansel. L'esbroncada va ser de les que fan època. Incomprensible, certament, la decisió del jurat de premiar la pel·lícula, potser, més vulgar de tot el festival.