elPeriódico.com

Fa just dos anys, el festival de Sitges presentava la pel·lícula sueca Déjame entrar, de Tomas Alfredson: la pertorbadora història d'amor i iniciació entre un nen solitari i una nena vampir. El film, tan gèlid com commovedor, acabaria guanyant el premi gros i agafaria el camí de les obres de culte, en tant que indiscutible obra mestra del gènere fantàstic del nostre temps.

Matt Reeves i el jove actor Kodi Smith-McPhee, director i protagonista, respectivament, de 'Déjame entrar'. DIEGO CALDERÓN

Apichatpong Weerasethakul, director d''El tío Boonmee que recuerda sus vidas pasadas'. DIEGO CALDERÓN

En aquest sentit, atrevir-se a revisar el jove clàssic d'Alfredson semblava una missió suïcida, per innecessari i prematur. És per això que resulta tan meritori el que ha fet el director nord-americà Matt Reeves amb Let me in (Déjame entrar): el seu remake és més que una digna relectura en clau americana de l'inabastable original nòrdic. És una excel·lent adaptació, potser la millor possible, carregada de respecte i, sobretot, d'emotivitat. Els fans de Déjame entrar poden respirar tranquils.

Més 'emo' que l'original

"No he volgut prendre com a punt de partida la pel·lícula d'Alfredson, que és extraordinària, sinó la novel·la de John Ajvide Lindqvist", assegura Reeves, en un intent, potser desesperat, de desmarcar-se del film original. La història és bàsicament la mateixa, però traslladada dels suburbis d'Estocolm a un poble de Nou Mèxic, en plena era Reagan de radicalisme religiós.

Reeves suavitza les ambigües arestes del nen (magnífic Kodi Smith-McPhee; un crac en potècia) en la seva fascinació per la violència més truculenta, i emfatitza el romanticisme teen en la relació entre els dos adolescents. En aquest sentit, Let me in és una pel·lícula molt més emo i també molt menys perversa que l'original, però no es prenguin això com un defecte, sinó com una decidida aposta pròpia de Reeves, director de l'esfereïdora, però també molt emotiva, Monstruoso.

Una somiadora capsa de sorpreses

Dia d'emocions fortes a Sitges, penúltim del festival, ja que després de Let me in es va projectar, també fora de concurs, El tío Boonmee que recuerda sus vidas pasadas, del tailandès Apichatpong Weerasethakul, Palma d'Or a Cannes. Què es pot dir, diantre, d'un film únic, desconcertant, màgic... Un home de pagès, a un pas de la mort per una malaltia renal, es retroba amb els seus éssers estimats, ja desapareguts, i s'imagina les seves vides passades i futures.

Un enigmàtic, i a estones molt humorístic, exercici cinematogràfic ple de fantasmes, princeses, homes mico i peixos gat. A nivell narratiu, és un film impenetrable, però el truc és deixar-se portar per Weerasethakul i la seva somiadora capsa de sorpreses.

Let me in i El tío Boonmee que recuerda sus vidas pasadas van deixar en molt segon terme la jornada final de la secció oficial. Tampoc hi van ajudar gaire les pel·lícules exhibides. La coreana Bedevilled, de Jang Cheol-soo, és una història de venjança que comença bé i acaba fatal; i El perfecto amfitrión, de l'australià Nick Tommay, és un delirant híbrid de comèdia a l'estil Noël Coward i cine de tortura que també comença bé i, lamentablement, també acaba fatal.