El reverend Cotton Marcus és un impostor. Un home que ha perdut la fe, però que segueix practicant exorcismes a manera de subsistència, com qui ven assegurances o repara antenes parabòliques. Incapaç d'aguantar el càrrec de consciència que suporta després d'anys de treure la pasta a creients desesperats, Cotton decideix filmar una pel·lícula confessional del que vol que sigui el seu últim exorcisme, cosa que porta, juntament amb un equip de documentalistes, a una granja de Louisiana on una noia està suposadament posseïda pel diable... El último exorcismo, de Daniel Stamm, és una de les últimes sensacions de la taquilla americana. I a fe que s'ho mereix, ja que es tracta d'un fals documental tan divertit com aterridor, amb unes gotetes de L'exorcista, altres d'El projecte de la bruixa de Blair i altres de la saga [REC].
El tràiler de la pel·lícula 'La casa muda', de Gustavo Hernández.
Informació publicada en la página 55 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 10 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
El film, produït pel cineasta i actor Eli Roth, va ser projectat ahir, amb força èxit, en la secció oficial a competició del festival de Sitges. No hi ha ensurts fins al minut 45, però la primera part, dedicada a la presentació del predicador, la seva família i els seus mètodes falsaris a la manera d'un documental, és simplement irresistible, amb un Patrick Fabian brillant en el seu paper de desil·lusionat ministre evangèlic. «Crec que l'humor ens ha ajudat a construir la columna vertebral del film i a perdonar d'alguna manera el reverend», va comentar Stamm. A partir de cert punt, però, el film vira al terror pur, amb estupendes escenes de possessió diabòlica (torsió de coll i tronc incloses de la pobra noia, una estupenda Iris Bahr) i una resolució una mica guillada, potser patillera, que va provocar divisió d'opinions entre la crítica. «De cap manera volia fer una nova versió de L'exorcista», va sentenciar Stamm, en al·lusió a l'immortal clàssic de William Friedkin.
PEL·LÍCULA TRAMPOSA / Una mica de decepció va quedar al cos després de la projecció de la pel·lícula uruguaiana La casa muda, de Gustavo Hernández, també programada en la secció oficial a competició. Va arribar a Sitges amb aura de must, però hi ha massa trampes adossades a la seva espina dorsal. Rodada amb càmera de fotos en un únic pla seqüència, és aclaparadora pel que fa a exercici d'estil. Una altra cosa és que hi hagi substància a l'interior més enllà d'un desenraonat estudi sobre una psicopatia causada per una maternitat frustrada. Hernández es va inspirar en fets reals per a La casa muda, en què un pare i la seva filla han de passar la nit en una inquietant casa semiabandonada per realitzar-hi unes obres. Els codis del gènere de cases encantades (portes que es tanquen,presències ominoses, terres que cruixen) funcionen realment bé fins a la seva inesperada, i sobretot tramposa, derivació al drama psicoticofamiliar.
 |
 |
 |
 |
 |
