Una de les pel·lícules més estranyes i inclassificables de la 43 edició del festival de Sitges és Disponogo de barcos, un deliri irresistible firmat per Juan Cavestany. Programada en la secció oficial Noves Visions, l'apartat del festival que recull les propostes més innovadores i transgressores, té com a eix la preparació i l'execució d'un atracament, però aquest lleuger argument només és el pretext per armar una pel·lícula impossible d'etiquetar.
La novetat de Cavestany, director de les comèdies El asombroso mundo de Borjamari i Pocholo (2004; firmada conjuntament amb Enrique López-Lavigne) i Gente de mala calidad (2008), es mou en uns llimbs tan estranys com fascinant s entre el thriller, la fantasia surrealista, el terror i, per sobre de tot, la comèdia absurda. “La pel·lícula és un experiment, és imprevisible, i el millor que n'he sentit és que és tan estranya, que no pots deixar de mirar-la perquè vols saber què passa. De sobte rius, després hi ha terror, després és un malson... És un poti-poti, un experiment que busca ser intrigant, divertit, estrany...”, explica el director, que a Dispongo de barcos compta amb el suport d'un gran grup d'actors, entre ells Antonio de la Torre, Diego París, Andrés Lima i Roberto Álamo (tots ells membres, com Cavestany, de la companyia de teatre Animalario), còmplices de l'univers inclassificable i al límit que proposa.
Complicitat i deliri
Aquesta complicitat és deguda, en gran mesura, a la seva condició de pel·lícula feta entre amics i modelada durant anys. La idea original de Dispongo de barcos, film amb un títol senzillament brillant, està en un esquetx de Cavestany, escrit fa vint anys, que va mutar el 2007 en el curt El último golpe (interpretat pels mateixos actors que la pel·lícula que ens ocupa) i ara coneix la seva versió llarga i modelada. “D'alguna manera, l'aventura dels personatges de la pel·lícula, aquests paios que intenten organitzar-se, entendre's, fer un projecte entre tots, era una mica la nostra història. Nosaltres intentant fer el curt, després la pel·lícula... En realitat, Dispongo de barcos és un mirall de les nostres incapacitats i les nostres pors portat al terreny teatral, surrealista i experimental”, explica el director.
 |
 |
 |
 |
 |
