Machete és la versió ampliada d'un tràiler. El director Robert Rodríguez ha agafat la narrativa original i l'ha allargat 100 minuts, i els ha omplert amb un relat descuidat -no hi ha ritme, ni caracteritzacions- i innecessàriament complicat i una sèrie de missatges bruscament explícits sobre el tema de la immigració. Per això, la pel·lícula funciona a ratxes. A estones és divertidíssima, a estones tediosa.
Informació publicada en la página 124 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 01 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Rodríguez sembla insegur de si està fent una pel·lícula d'acció o una paròdia-homenatge. Per un costat, durant els estilitzats títols de crèdit i la brutal primera seqüència vesteix les seves imatges amb disfressa de cine de sèrie B dels anys 70
-cel·luloide gastat o cremat-, però després abandona el truc. Per un altre, les seqüències d'acció no triguen a resultar absolutament rutinàries malgrat que són del tot infreqüents, perquè llevat d'intrèpides excepcions es basen en una previsible successió de decapitacions, empalaments i desmembraments rodats de manera caòtica. I igualment confús és el discurs polític que converteix l'heroi Machete en una versió sorprenent de Pancho Villa. Massa sovint, Rodríguez abandona les seves aspiracions exploitation per repetir un vague discurs sobre el tracte racista que els polítics i els guardes fronterers nord-americans infligeixen als mexicans.
 |
 |
 |
 |
 |
