Durant una hora i mitja, Buried ens fica dintre d'un taüt amb l'actor Ryan Reynolds. No hi ha pròleg, no hi ha flashbacks. L'exercici de minimalisme fílmic resultant no és precisament divertit. Tampoc és apte per als febles de cor, els claustrofòbics o aquells que van al cinema perquè busquen escapisme o entreteniment. Al cap i a la fi, la por de ser enterrat viu deu ser tan antiga com el ritual de l'enterrament mateix.
Informació publicada en la página 107 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 01 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
És veritat que l'excés de satisfacció de la pel·lícula amb la seva pròpia intrepidesa està a punt de fer que l'espectador posi més interès a desconstruir el truc narratiu que no pas a sentir la circumstància dramàtica, que la pel·lícula es torni més una declaració autoral d'intencions que no pas una història en la qual el públic pugui creure.
Afortunadament, el director Rodrigo Cortés se salva del perill amb molta habilitat. Aconsegueix que ens sigui impossible apartar la mirada de l'interior de la caixa i fins i tot que ens sentim a dins, notant la por, la ràbia i la frustració i, sobretot, una sensació visceral de malestar. Durant una estona Buried funciona també com a retrat grotesc de la insignificança de l'individu davant el món corporatiu, especialment en temps de guerra, però el seu objectiu no és alimentar l'intel·lecte de l'audiència, sinó destrossar-li els nervis. I caram si ho aconsegueix.
 |
 |
 |
 |
 |
