Fragment de la comèdia de Billy Wilder protagonitzada per Tony Curtis, Marilyn Monroe i Jack Lemmon. YOUTUBE
Tony Curtis potser no era el millor dels actors -la història l'ha infravalorat i l'ha relegat a vegades a un paper secundari en el cine de Hollywood-, però sí que va ser present en alguns dels títols més definitoris del cine clàssic nord-americà. Ningú no és perfecte, Els víkings, Espàrtac, Xantatge a Broadway i El estrangulador de Boston, on va desenvolupar registres ben diferents entre la comèdia distesa i la comèdia cínica, entre aventura amarga i el drama psicoanalític, són alguns dels seus moments més brillants en una trajectòria forjada als grans estudis, com a galant aventurer, arribista o assassí en sèrie.
Potser no va tenir el glamur d'altres estrelles -encara que la seva relació amb Janet Leigh va donar per molt-, però sens dubte va aportar sobrietat quan calia, un to lúdic quan el guió ho requeria i, sobretot, la ductilitat com un dels seus millors atributs. Va demostrar, sobretot en títols com El estrangulador de Boston, un film de Richard Fleischer realitzat el 1968 en què va interpretar l'assassí de dones Albert DeSalvo amb una capacitat destacada per mesurar el drama i expressar-se amb els mínims elements.
En queden pocs de la seva generació. Curtis va morir dimecres passat a casa seva a Las Vegas, a conseqüència d'una aturada cardíaca. Tenia 85 anys. Ja només el sobreviu Kirk Douglas, nou anys més gran que ell, amb qui va coincidir en un altre film de Richard Fleischer, Els víkings, i a Espàartac, de Stanley Kubrick.
Nascut el 3 de setembre de 1925 al barri novaiorquès del Bronx, Curtis es deia en realitat Bernard Schwartz. El seu nom artístic va dissimular els orígens jueus quan va començar a treballar en el cine, a finals dels anys 40. Universal, el primer estudi que el va contractar, va voler convertir-lo en un galant simpàtic i divertit, de cabells engominats i ideal per a comèdies sense gaires ambicions o petites produccions d'aventures.
Pare de Jamie Lee Curtis
Però Curtis tenia alguna cosa que suggeria registres més amplis. El 1953, per exemple, va donar vida a l'escapista Harry Houdini a El gran Houdini, on ja va demostrar una mica més que talent per al somriure fàcil i el regateig amorós. En aquest film va formar parella amb Janet Leigh, amb qui va estar casat entre el 1951 i el 1962 i va repetir després en amables cintes d'aventures medievals com Coraza negra (1954). D'aquesta unió en va néixer l'actriu Jamie Lee Curtis, assetjada per un psicòpata a La noche de Halloween com la seva mare ho va estar a Psicosi.
No obstant, seria a la comèdia on aconseguiria més popularitat, primer a les ordres de Blake Edwards a El temible Mr. Cory (1957) i després formant estel·lar tercet amb Jack Lemmon i Marilyn Monroe a Ningú no és perfecte (1959). Amb Edwards repetiria diverses vegades; a La carrera del siglo (1965) va aconseguir, novament amb Jack Lemmon, reproduir la gestualitat i la comicitat pròpia dels cartoons de l'època.
Cineastes tan allunyats de les convencions com Alexander Mackendrick es van fixar en ell. A Xantatge a Broadway (1957) i No feu onades (1967) va encarnar dos individus sense escrúpols, encara que en la primera ho va fer amb registre melodramàtic i en la segona imposant la comicitat irònica, demostrant una vegada més la seva ductilitat. També van ser temps complicats. Curtis va anar el 2000 al festival de Sitges, on va rebre un premi per tota la seva trajectòria, i entre altres perles va deixar anar: "Els actors m'envejaven perquè jo era una competència massa dura per a ells".
No només va ser Mackendrick. A Espàrtac (1960), Kubrick va explorar el millor de Curtis en la seva composició de l'esclau Antonino, protagonista de la cèlebre seqüència en què intenta ser seduït pel personatge de Laurence Olivier. El progressista Stanley Kramer el va fer formar parella amb Sidney Poitier a Fugitius (1958), un drama sobre el racisme.
Vincente Minnelli va aconseguir que mostrés els seus millors dots per a la comèdia a Adéu, Charlie (1964). Elia Kazan el va incorporar al repartiment testamentari d'El último magnate (1976) amb altres velles glòries en actiu, Robert Mitchum, Ray Milland i Dana Andrews.
"Follar amb Marilyn"
A partir dels anys 80 va declinar la seva carrera, però no el seu estat d'ànim malgrat cures de desintoxicació de drogues i alcohol i operacions de cor. A Sitges va rememorar sense contemplacions la seva relació amb Marilyn Monroe, de la qual havia estat amant, a Ningú no és perfecte: "En l'escena tòorrida del vaixell va fer tot el possible perquè jo tingués una erecció. Com que sóc humà, ho va acabar aconseguint. Així que he de dir que petonejar-se amb Marilyn era com follar amb ella, i perdó per la vulgaritat".
 |
 |
 |
 |
 |
