Elisa K, segons la novel·la de Lolita Bosch, narra dues etapes en la vida d'una persona. Elisa K, nena, és violada pel millor amic del seu pare. Elisa K, noia, recorda inesperadament aquest fet de la infància que li va quedar arxivat al cap. La por la va fer oblidar. La imatge de la violació brota ara amb virulència. Elisa K s'ha d'enfrontar aleshores a aquells fantasmes que ni tan sols sabia que existien, amagats en el lloc més recòndit del seu cap.
Informació publicada en la página 124 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 24 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Elisa K no és una pel·lícula desdoblada, però li calen, necessita, dues visions diferents, i per aquest motiu, el fet que sigui una pel·lícula realitzada per dos directors, Judith Colell i Jordi Cadena, resulta molt coherent. La primera part requereix també una visualització íntima, una mica distant. La utilització del blanc i negre i la veu que anticipa els esdeveniments ens situa als antípodes del drama ortodox: el film mostra una tragèdia gairebé com una abstracció, i no hi ha moment més brutal que aquell en què la veu narrativa diu que Elisa no sap que d'aquí uns minuts serà violada.
Quan la protagonista, ara amb les faccions d'Aina Clotet, recorda aquella horrible experiència, la pel·lícula ja és en color, amb la càmera a la mà en alguns passatges. El relat també indaga en altres qüestions: el paper del pare, que potser va saber alguna cosa però sempre va callar.
Elisa K és una pel·lícula exemplar: recorre amb respecte a l'original literari, passa d'un estil a un altre amb naturalitat i demostra com certs residus de l'avantguarda (És quan dormo que hi veig clar, de Cadena, enllaça amb la primera part del film) poden barrejar harmoniosament amb un relat més tradicional.
 |
 |
 |
 |
 |
