Informació publicada en la página 124 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 24 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Aquesta pel·lícula és molt dolenta. Perquè celebra l'autoindulgència encara que la disfressa de profunda introspecció. Perquè és una unió de conductes insofribles i motivacions ridícules, acumulades descuidadament i cobertes de falsa espiritualitat i feminisme mal entès. Perquè mira d'enlluernar l'espectador amb primers plans de capvespres i de plats d'espaguetis per encobrir una narració plena de buits. Perquè reemplaça qualsevol emoció verdadera amb retòrica new age ridícula i inútil. Perquè defensa tota mena d'actituds egoistes, i sosté que les classes privilegiades són gent especial i la resta dels mortals meres comparses. En els seus millors moments, Come reza ama és avorrida. La resta de l'estona és depriment.
És la història d'una dona que intenta moure muntanyes per fer-se feliç a si mateixa, i tota la resta de personatges es dediquen a ajudar-la en aquesta recerca. No existeix una regla escrita que digui que el protagonista d'una pel·lícula ha de ser agradable però, en el cas de Liz, la intenció no només és que ens agradi sinó que ens identifiquem amb ella. No es contracta una actriu com Julia Roberts per donar vida a una paia superficial i egocèntrica si no és que la intenció sigui fer-la emprendre un increïble viatge de transformació.
No obstant, al final de la pel·lícula el seu personatge segueix sent horrible, una narcisista tan dedicada a la seva pròpia gratificació que ni s'adona del dolor innecessari que infligeix als altres. Vol menjar, resar i estimar però passa la major part de la pel·lícula ploriquejant, en part perquè, a aquestes altures, Roberts ja sembla incapaç de fer més que gestos de comèdia romàntica i excessos melodramàtics diversos. És una pel·lícula dolentíssima.
 |
 |
 |
 |
 |
