El cineasta argentí Pablo Trapero ha anat suavitzant postures des que va debutar el 1999 amb la independent Mundo grúa. Sense variar de postura ètica i estètica, els seus següents films han buscat tenir un calat més popular tocant temes més reconeixibles i coquetejant amb un tipus de cine més industrial, cosa que per altra banda li ha passat a gairebé tota la desafiadora fornada de directors argentins de la qual forma part amb Lucrecia Martel.
Informació publicada en la página 107 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 24 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Amb Carancho, més que en la seva anterior Leonera (un drama carcerari), Trapero aconsegueix equilibrar les maneres del cineasta irat amb les del realitzador absolutament professional que realitza una pel·lícula per al gran públic. La presència de Ricardo Darín, formant antagònica parella amb Martina Gusman, dona de Trapero i productora de la pel·lícula, ajuda en aquest sentit, però el que val és la nuesa amb què filma la violència quotidiana, la corrupció del sistema i les reaccions al límit.
Darín és un picaplets que viu de provocar accidents de trànsit a Buenos Aires per estafar les asseguradores, mentre que Gusman encarna una assistenta mèdica que es veu involucrada en els seus tèrbols assumptes. El que ja hem exposat, dos personatges antagònics sumits en una espiral de situacions límit relatades entre la tragèdia urbana i el thriller sec i funcional.
 |
 |
 |
 |
 |
