Cada generació veurà en Astro Boy una pel·lícula diferent. El públic jove la percebrà com una aventura excitant plena de destructives batalles i humor innocu. Als seus pares van dirigits l'animació efervescent que recorda l'estil gràfic dels anys 50, les referències a Immanuel Kant, Descartes, Trotsky, la llei de robòtica d'Asimov i La parada dels monstres -«¡Un de nosaltres, un de nosaltres!»¿ i l'esforç del director David Bowers per plantejar temes adults: el penediment, l'alienació, les tensions de classe i un missatge ecologista -Metro City és una utopia futurista que plana sobre els núvols i que aboca escombraries sobre els que viuen sota d'elles- que evoca poderosament Wall-E.
Informació publicada en la página 124 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 24 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
La conseqüència que crida més l'atenció d'aquesta multiplicitat de significats i enfocaments és la confusió tonal. Les connotacions obscures de la història ens empenyen en una direcció, mentre que la insistent alegria del nen robot protagonista, probablement motivada més per criteris comercials que per coherència psicològica, ens desvien en una altra totalment diferent.
Els problemes de guió també es tradueixen en l'estridència dels seus missatges polítics i en una càrrega sensiblera que pretén involucrar emocionalment l'espectador però que per això se serveix de personatges unidimensionals o fins i tot incoherents -el mateix Astro deixa immediatament de banda els seus nobles principis morals en les seqüències d'acció--. Això sí, en els seus millors moments la pel·lícula traspua un refrescant aire miyazakià, especialment durant els vols aeris de l'heroi.
 |
 |
 |
 |
 |
