Abel, que s'estrena l'1 d'octubre, narra un drama. Un nen pateix una pertorbació mental que li fa pensar que és el pare (i no el fill) d'una família desestructurada. Tot i això, el director i guionista Diego Luna aconsegueix fer riure el públic amb una història cruel que també emociona.
EFE / JAVIER ETXEZARRETA
Informació publicada en la página 57 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 18 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
-Va dirigir un documental sobre un boxejador. Ara afronta la seva primera pel·lícula de ficció com a realitzador. ¿És un pas obligat per als actors posar-se al darrere de la càmera?
-Obligat no. Suposo que són coses de la vida. Com a actor, sempre m'ha interessat més el que passava abans i després que els intèrprets arribessin al plató. Ara sé que el cine és dels directors. Me'n vaig adonar treballant amb Alfonso Cuarón (Y tu mamá también), quan el vaig veure editant la pel·lícula una vegada que estava rodada i vaig veure com manipulava les imatges...
SEnDAbel parla molt de la família. Vostè va perdre la seva mare quan tenia 2 anys. ¿Quantes coses autobiogràfiques hi ha en aquesta història?
-Moltes, sobretot en el que es refereix a les emocions. Abel és un nen que neix en una família fracturada on el pare està absent. La seva història no és la meva però m'identifico amb ell en el sentit de fer-se gran abans de temps. La pel·lícula és una faula, però se'm va acudir un dia en què estava amb el meu pare. Així que crec que he fet un homenatge al meu pare a través de la figura de la mare d'Abel. Tota la cinta és una reflexió sobre la paternitat.
-¿Què significa ser pare?
-Una cosa que implica que totes les teves decisions afecten altres persones, els teus fills.
-Vostè en té dos.
-Una nena d'11 setmanes que em té boig i un nen de 2 anys.
-¿Com porta la conciliació de la vida laboral i familiar?
-Vull tenir els meus fills sempre a prop. No podria fer una pel·lícula sobre un pare absent i jo mateix ser un pare absent. Fa poc vaig anar al festival de Deauville i em vaig emportar el meu fill. Era la primera vegada que estàvem tots dos junts, fora de casa. El que passa és que els homes hem decidit que l'educació dels fills pertany a les dones. Almenys, això diuen els jutges.
-A la pel·lícula també ha treballat amb nens.
-Vam rodar a l'estiu perquè no faltessin a classe i perquè s'ho prenguessin com un gran viatge d'estiu. No vaig cometre l'error de molts directors de considerar els nens com a adults. Els he tractat com el que són. Mai van llegir el guió. Encara més, vaig pensar que si algun dels nens em deia que no volia treballar amb determinades persones de l'equip pel motiu que fos, les hauria de fer fora.
-¿Ho va fer?
-Sí, vaig acomiadar quatre persones. En alguns casos va ser perquè els nens em van dir que no estaven a gust amb ells i en altres perquè jo vaig intuir la falta de sintonia.
-Alguns directors es penedeixen de llançar a la fama menors.
-No sé si els dos xavalets que surten a la meva pel·lícula acabaran convertint-se en actors, però tinc clar que el cine no és com Operación Triunfo i aquelles xorrades de la tele en què et fas famós d'un dia per l'altre.
-Respecte al seu país ¿li sap greu la situació en què està?
-És clar que sí. Narcotràfic, violència, corrupció, impunitat... El terme justícia no existeix a Mèxic.
 |
 |
 |
 |
 |
