Road to nowhere és molt diferent de les pel·lícules que va rodar fa 40 anys, com El tiroteig (1967).
Monte Hellman.
Informació publicada en la página 55 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 11 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
-No tant. Em segueix interessant rodar assumptes surrealistes d'una manera realista. Això sí, aquesta pel·lícula és la més antiintel·lectual i emocional que he fet mai. També és la més lliure.
-¿En què s'ha traduït aquesta llibertat?
-Tot i que sóc un autèntic freak del control, he deixat que els actors exploressin la seva pròpia creativitat. Vaig intentar crear una atmosfera que els permetés accedir al seu propi subconscient.
-¿Què va aprendre quan va treballar amb el productor Roger Corman, al principi de la seva carrera?
-Com d'inútil és elaborar pressupostos. Ell et donava 75.000 dòlars i et deia: «Fes una pel·lícula». És una pena que avui no existeixi un Corman que recolzi els nous directors encara que, gràcies a la tecnologia digital, ja no crec que ho necessitin. Avui qualsevol pot fer una pel·lícula per 50.000 dòlars.-¿Com s'explica que un gran estudi financés una pel·lícula tan radical com Carretera asfaltada en dos direcciones (1971), la seva obra més coneguda?
-Durant 10 segons en la història del cine els estudis ens van donar als autors llibertat per fer el que ens donés la gana, i la pel·lícula va ser producte d'aquesta feliç conjuntura. Avui Hollywood està controlat per gent que no en sap de cine.
 |
 |
 |
 |
 |
