Malgrat el que es pensi al món de la faràndula, trencar-se una cama no és sinònim de bona sort. Ahir va quedar demostrat: fa uns quants dies Isabella Rossellini va anunciar que finalment no visitaria la Mostra de Venècia perquè havia patit precisament aquesta lesió. La soledad de los números primos, la pel·lícula que l'actriu porta aquest any a la competició del festival, va caure ahir amb tot l'equip. Més clar, l'aigua.
Paolo Giordano (esquerra) i Saverio Constanzo, en la seva compareixença d'ahir davant la premsa de Venècia. reuters / PAOLO GENTILE
Paolo Giordano (esquerra) i Saverio Constanzo, en la seva compareixença d'ahir davant la premsa de Venècia. reuters / PAOLO GENTILE
Informació publicada en la página 104 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 10 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Probablement informat que després de veure la seva pel·lícula a la premsa -s'imposa una metàfora matemàtica fàcil- no li sortien els comptes, Saverio Constanzo, director del film, es va desfer en disculpes: «Tinc moltes limitacions i vull superar-les. Per això m'agrada provar i acceptar reptes en terrenys que no conec», va declarar davant l'estupor dels periodistes. «No tinc gaire facilitat per escriure diàlegs», es va justificar. «Era dificilíssim captar la subtilesa de la novel·la». En fi.
GUIÓ DE GIORDANO / La novel·la a la qual Constanzo al·ludia és, per descomptat, La solitud dels nombres primers, història d'amor entre dos éssers marginals al llarg de gairebé tres dècades que ha convertit Paolo Giordano, el seu autor, en un home ric. El mateix Giordano n'ha escrit l'adaptació per a la pantalla, cosa que significa que part de la culpa per aquesta pel·lícula és seva. «L'escriptura del guió es va convertir en un diàleg amb Saverio per veure què havia vist ell al llibre que jo no hagués pensat», va explicar ahir l'escriptor.
El problema és que és impossible que una novel·la triomfi tant a tot el món (s'ha traduït a 23 idiomes) amb uns personatges tan antipàtics i tan plans com els que ocupen el centre de la pel·lícula. Això significa que, o bé Constanzo no va llegir el llibre sencer sinó només la sinopsi -«Mattia i Alice són com dos nombres primers bessons, sols i perduts, junts però no prou per tocar-se de veritat»-- i ja se'n va fer una idea, o bé el va llegir i no va entendre res. «Volíem evitar que el lector pogués dir 'falta això' o 'falta allò altre' i trencar-li els esquemes, però tot i així hem estat molt fidels al llibre», va insistir el director.
En qualsevol cas, algunes de les seves estratègies narratives resulten francament difícils d'entendre, com pere exemple la barreja d'al·lusions als contes infantils -La Caputxeta vermella, posem per cas-- amb nombroses imatges de cossos humans clarament degradats --cicatrius, automutilació, primesa extrema, maquillatge grotesc, coixesa-,
o la inexplicable decisió de fer dansar tot això al ritme d'una banda sonora tètrica i estrident que bé podria haver firmat Goblin, el grup de rock progressiu italià que va posar música a alguns gialli de Dario Argento. Ja ho hem dit: confusió majúscula.
 |
 |
 |
 |
 |
