Álex de la Iglesia va finalitzar la seva Balada triste de trompeta només quatre dies abans d'emportar-se-la sota el braç per presentar-la, ahir, a la competició de la Mostra de Venècia. Ja deuen saber què se sol dir de les presses, i probablement també saben que savi que sol resultar el refranyer. No obstant, no sembla aquesta la raó que la seva pel·lícula més personal, en què es donen la mà obsessions primigènies de l'autor -els pallassos- amb referències a obres prèvies com Muertos de risa -els personatges, dos còmics tràgics, i el rerefons sociopolític- o El día de la bestia i La comunidad -aquelles acrobàcies climàtiques en les altures-, no funcioni. Ja ho va dir ahir ell a un grup de periodistes espanyols: «Funciono millor en situacions d'estrès, però no és bo que ho sàpiguen els productors». No és això, doncs, el que va provocar el desconcert i la divisió d'opinions entre la premsa.
De la Iglesia, ahir a Venècia. A la dreta, Areces, Bang i De la Torre. REUTERS / tony gentile
De la Iglesia, ahir a Venècia. A la dreta, Areces, Bang i De la Torre. REUTERS / tony gentile
De la Iglesia, ahir a Venècia. A la dreta, Areces, Bang i De la Torre. REUTERS / tony gentile
Informació publicada en la página 54 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 08 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
«El bon director no és el que fa les coses a gust, sinó el que en una situació infernal aconsegueix treure coses ambicioses i importants», va dir també, i no hi ha dubte que d'ambició i importància la seva novena pel·lícula en va ben servida: la idea és servir-se de la macabra dicotomia entre dos clowns, un pallasso trist (Carlos Areces) i un pallasso alegre (Antonio de la Torre) enamorats de la mateixa dona (Carolina Bang), per parlar ni més ni menys que de l'horror de l'Espanya franquista. «He volgut posar en imatges com em sentia jo el 73, la sensació que al voltant meu era un malson al·lucinogen: la gent saltant pels aires i perseguida per la policia, un clima de violència incomprensible. Des dels quatre anys vaig ser conscient que hi havia al meu voltant coses més importants que les joguines. No vaig veure mai el món amb innocència. La pel·lícula és una forma exorcitzar el passat i a través de la tragicomèdia».
És un passat que va morir i cal enterrar-lo, com diu Balada triste de trompeta, la cançó de Raphael -«un pasado que murió y que llora, y que gime como yo», deia- que va donar origen a aquesta història. I no només ella. També Jiménez del Oso, i Paul Naschy, i el milicià de Robert Capa, i Fraga banyant-se a Palomares amb els enormes Meyba, i l'Espanya del desarrollismo, i la caràtula del No-Do, i Chicho Ibáñez Serrador i Francisco Franco. Totes aquelles icones -«la meva Bíblia dels monstres, bons i dolents»- es fan visibles al llarg d'uns magistrals títols de crèdit que, d'alguna manera, posen els fonaments de l'univers històric però definitivament grotesc, i deformat per una nostàlgia gens sensiblera a l'horterada, on s'allotja aquesta reflexió sobre «la inexorable destrucció que la ira i l'ànsia de venjança provoquen». Aquesta trepidant capçalera és una petita obra mestra.
ACUMULACIÓ HISTÈRICA / A partir de llavors, el frenetisme es manté, i no és cap elogi. Balada opta per una estratègia d'exacerbació, d'acumulació histèrica, en què més acaba sent menys. Els esdeveniments es precipiten sense que se'ns permeti agafar la mida als personatges, les situacions van creixent en soroll, angoixa i dramatisme però De la Iglesia no les deixa respirar.
No hi ha ritme. No hi ha verdader desenvolupament narratiu ni tensió dramàtica, tan sols una col·lecció de quadros embogits i hipertensos que, per separat, desborden energia dement, però que De la Iglesia no aconsegueix encaixar com peces d'un tot.
El motiu, probablement, és Jorge Guerricaechevarría. És la primera vegada que De la Iglesia no ha comptat amb ell com a guionista
-estava ocupat en un altre projecte, Celda 211-, fet que significa que ha escrit la pel·lícula ell sol. «La seva absència ho ha fet tot més difícil. Jorge em lliga molt a nivell narratiu, cosa que significa que he estat una mica desfermat», va confessar ahir davant la premsa. També va assegurar sentir-se ell mateix una mica pallasso: «Fer una pel·lícula és despullar-te d'una forma violenta, i mirar de convèncer i seduir el públic com sigui. En aquest sentit sempre et sents ridícul».
 |
 |
 |
 |
 |
