La primera bona notícia que ahir va donar la Mostra de Venècia és que la sèrie espanyola d'animació Pocoyó va ser premiada pel Ministeri de Cultura italià. De sobte, tot té sentit per a molts pares. La segona, millor si és possible, és que la jornada competitiva va oferir dues obres mestres. Una, el western Meek's Cutoff; l'altra, la devastadora història d'amor anomenada Post mortem.
Michelle Williams, ahir a l'arribar a l'alfombra vermella de la Mostra, al Lido venecià. REUTERS / TONY GENTILE
Informació publicada en la página 42 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 06 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
La resposta fàcil per a les persones que diguin que a Meek's Cutoff no hi passa res -no han faltat a la Mostra— és que, com ja va demostrar a la pel·lícula Old Joy (2006) i Wendy & Lucy (2008) -és un pecat que no hagin vist la llum a Espanya-, la directora Kelly Reichardt és una astuta cronista precisament del que passa quan no passa res. «Vaig voler demostrar que la quietud pot funcionar de manera dramàtica», va explicar ahir davant la premsa. La resposta difícil, per grollera, és que s'ha de ser obtús per no veure tot el que passa durant la callada epopeia que un trio de famílies a través de les muntanyes d'Oregon pateixen per començar una nova vida a l'Oest.
Si Old Joy -que no només parlava de dos amics que se'n van d'acampada sinó que capturava les pors i ansietats de tota una generació- i Wendy & Lucy -que no era la història d'una noia i el seu gos sinó una elegia pels desposseïts d'Amèrica- poden considerar-se obres mestres de butxaca, Reichardt expandeix el focus en aquesta obra sorprenent, aclaparadora, que troba el seu significat moral i dramàtic en les petites interaccions humanes i en sons com el d'un cadell mentre és rentat al llac o el de les rodes d'un carro que cruixen a l'avançar per la terra seca.
Recolzada per la immensa interpretació de Michelle Williams, Reichardt dota aquests detalls d'una rellevància filosòfica i existencial que l'emparenta amb la literatura de Steinbeck, i d'una majestuosa bellesa que evoca Terrence Malick. Quan es va saber que Malick no portaria a la Mostra la seva nova pel·lícula, Tree of life, molta gent es va sentir frustrada. Reichardt els ha compensat amb escreix. Mereix una recompensa.
Llevat que Tarantino i els seus hagin anat a collir raïm, tampoc se n'anirà de buit Post mortem, una història d'amor dement, pertorbadora i bruta com ella sola, en la qual el xilè Pablo Larraín torna a fixar la seva mirada en el cop d'Estat de l'any 1973. «És una matèria que m'interessa perquè no aconsegueixo comprendre-la. No està resolta des de la meva perspectiva i aquesta no resolució em fa anar a aquest lloc», va explicar ahir el director, que va néixer el 1976 i per tant no va viure l'ascens al poder de Pinochet.
CALFREDS / Ara recrea el cop d'Estat des de la perspectiva d'un individu malaltissament introspectiu, ajudant de l'hospital forense militar de Santiago de Xile, obsessionat per la seva veïna, una cabaretera. Sense dibuixar relacions causa-efecte beneites, Larraín posa en paral·lel la destrucció psicològica d'aquest home amb l'aniquilació de l'ànima de tota una nació. Sentim el so dels trets, dels vidres trencats, dels crits. Veiem els cadàvers dels ciutadans xilens que s'apilen als passadissos del dipòsit de cadàvers. És impossible no sentir calfreds mentre un metge examina amb fredor el crani de Salvador Allende destrossat per una bala davant la freda mirada dels botxins. Larraín ens capbussa impassible en el més profund de l'horror. És impossible no apartar la mirada cap a una cosa més amable: Pocoyó va ser premiada a la Mostra.
 |
 |
 |
 |
 |
