Catherine Deneuve és, possiblement, l'actriu amb més classe del món, per dos motius. Primer, perquè se situa a l'extrem oposat d'aquelles dives que es comporten deliberadament com a tals i que acaben sent del tot xavacanes; Deneuve és la diva antidiva. I segon, perquè només la sofisticació personificada es pot posar un xandall com el que ella llueix a la deliciosa comèdia Potiche, presentada ahir a concurs a la Mostra de Venècia, i, tot i axí, mantenir intactes la dignitat i el glamur.
Deneuve, ahir, a l'alfombra vermella de la Mostra amb la resta de l'equip de 'Potiche', film que protagonitza. REUTERS / ALESSANDRO BIANCHI
Deneuve, ahir, a l'alfombra vermella de la Mostra amb la resta de l'equip de 'Potiche', film que protagonitza. REUTERS / ALESSANDRO BIANCHI
Informació publicada en la página 58 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 05 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
«Puc fer riure, sí, però no sóc una actriu de comèdia. Em sembla molt difícil», va admetre ahir l'actriu davant de la premsa tot i que ningú ho diria a jutjar per aquest nou personatge, una adinerada senyora que, després d'una vida dedicada al seu jardí i al seu marit, decideix prendre mesures per deixar de sentir-se una dona florero -en francès, potiche significa precisament florero-.
Possiblement cap altra actriu l'hauria interpretat tan bé com la mateixa Deneuve, perquè només una intèrpret que ho ha aconseguit tot i n'ha vist de tots colors es pot ficar sense el més mínim complex a la pell d'un personatge que viu instal·lat a un pas del ridícul.
Basada en la peça teatral de Barillet i Grédy i ambientada als anys 70, Potiche és una altra nova addició a la filmografia del francès François Ozon, cineasta de productivitat aparentment inesgotable. Aquesta és la tercera pel·lícula que estrena en només 19 mesos, però la tercera de les seves 13 pel·lícules que es pot considerar una comèdia. Sobretot després del daltabaix artístic que per a ell va suposar 8 mujeres -també hi apareixia Deneuve-, Ozon semblava incapacitat per al gènere. Potiche demostra tot el contrari, i ho fa utilitzant una estratègia narrativa similar a la que tan malament li va funcionar llavors: el vodevil, la sobreactuació, els elements kitsch. Llavors, ¿quina és la diferència? Doncs que al seu nou film no hi ha set actrius més que facin nosa a la més gran.
I si parlem de grans, recordem quan, el 1999, Elia Kazan va pujar a l'escenari del Shrine Auditorium de Los Angeles per recollir el seu Oscar honorífic. La tensió era palpable. Actors com Ed Harris i Nick Nolte es van negar a aplaudir, fins i tot Martin Scorsese i Robert De Niro es van mostrar visiblement incòmodes a l'entregar-li l'estatueta. Hollywood no havia oblidat que, el 1952, per salvar la seva pròpia carrera, Kazan va delatar vuit antics companys del teatre davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes durant la infame caça de bruixes.
«Es va convertir en un pària per als col·legues i els col·laboradors però, d'altra banda, va ser a partir de llavors quan va realitzar les pel·lícules més bones i més personals », recorda Scorsese al seu documental homenatge A letter to Elia, que es va presentar ahir al festival fora de concurs. A la cinta, potser mentre expia una certa dosi de culpa, ens recorda que, tant si era un xivato com si no, Kazan va ser primer de tot el creador d'A l'est de l'Edèn (1955), Amèrica, Amèrica (1963) i altres obres mestres.
RETRAT DEL SEU AMIC / «Quan vaig començar a fer cine, sempre em preguntava si les meves pel·lícules podrien tenir l'honestedat, la complexitat moral i l'atenció al detall que jo havia experimentat veient el cine de Kazan», explica Scorsese davant de la càmera. I és que aquesta és, també, una pel·lícula sobre ell mateix, sobre com i quan va veure aquelles pel·lícules -«al cine em sentia segur i en pau», recorda- i sobre el que van significar per a ell -«veient La llei del silenci (1954) vaig sentir que les persones que coneixia, les seves cares, els seus cossos, la seva forma de moure's, finalment importaven»-.
Scorsese parla i parla, i mentre ens recorda a tots que és un gran narrador, converteix aquest bellíssim retrat del seu amic en tota una classe magistral sobre l'art d'explicar històries.
 |
 |
 |
 |
 |
