Versatilitat és una paraula que defineix bé la seva trajectòria. Pilar López de Ayala va saber sobreviure (i de quina manera) a la sèrie de televisió Al salir de clase. Va ser Juana la Loca (2001) a les ordres de Vicente Aranda. Ha treballat per a Agustín Díaz Yanes (Solo quiero caminar) i per a cineastes franctiradors com José Luis Guerin (En la ciudad de Sylvia) o Manoel de Oliveira (El extraño caso de Angélica). Ara protagonitza la pel·lícula espanyola de l'any, Lope, on dóna vida a Elena Osorio, una dona enamorada, complicada i fosca.
JOSÉ LUIS ROCA
Informació publicada en la página 61 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 04 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
SEnDLope mostra un jove amb ambició per triomfar tant en les lletres com en l'amor. La paraula ambició té mala fama, però ¿és necessàriament dolenta?
-Crec que l'ambició significa, simplement, tenir objectius i perseguir-los. A mi m'agrada posar-me objectius a curt termini. És millor anar esglaó a esglaó. I això també és una ambició.
-El seu personatge, Elena Osorio, és una dona casada que manté una aventura amb Lope de Vega. Una atrevida per a l'època.
-M'agraden els personatges de dones fortes que s'arrisquen i que transformen una mica la societat. I m'agraden perquè són transgressores i modernes. No sé fins a quin punt m'identifico amb això. A mi m'agrada sentir-me lliure.
-Tan lliure per treballar amb Guerín i Oliveria i, al mateix temps, en pel·lícules comercials.
-Quan trio un projecte no em fixo en si serà comercial o no. Això va sorgint després. Em deixo portar per les històries i els personatges.
-¿La veurem alguna vegada en una comèdia?
-M'interessa la comèdia, però només si tracta de conflictes reals de l'ésser humà. M'agraden els personatges a qui els passen coses per dins. I encara millor si tenen uns valors dels quals puc aprendre. Elena Osorio, amb tot el que és, té uns principis. És que fins i tot un assassí pot tenir principis.
-Lope de Vega va ser un geni, però amb ombres. Va tenir 15 fills d'una dotzena de dones diferents. ¿Als genis els perdonem pecats que no perdonem als mortals?
-Home, això és com preguntar què et passa quan veus un quadro de Picasso si coneixes una part de la seva vida. És bo separar l'artista de la persona. Jo tendeixo a separar-ho.
-L'autor de Fuenteovejuna barrejava el seu art, la literatura, amb l'amor. ¿És bona aquesta influència?
-Ell no ho separava. Si tenia un idil·li el cap de setmana, l'endemà ho escrivia. A mi també em costa separar la meva faceta personal de la professional. Suposo que és qüestió d'experiència.
-Parlant d'experiència, ¿què ha après d'aquest crac del cine espanyol que és Juan Diego?
-És el meu pare a la pel·lícula i sí, és un crac, un remolí que t'arrossega. Juan treballa amb tu tota l'estona, és l'actor elevat a l'enèsima potència. Aconsegueix captar l'atenció de qui es proposi. És acaparador, t'arrossega i t'absorbeix.
 |
 |
 |
 |
 |
