Fa set anys, Sofia Coppola va estrenar a la Mostra de Venècia la seva celebrada Lost in translation, el retrat de dues ànimes perdudes, un famós actor de Hollywood i una noia, que estableixen connexió emocional en un hotel de Tòquio. Ahir va tornar al certamen, aquest cop a concurs, per presentar Somewhere, el retrat de dues ànimes perdudes, un famós actor de Hollywood i la seva filla, que estableixen connexió emocional en un hotel de Los Angeles. Probablement és un fet lògic que, ara com aleshores, la pel·lícula fos rebuda amb entusiasme. De seguida tornem al tema de les similituds.
Sofia Coppola i la seva parella, Thomas Mars, líder del grup francès pop Phoenix, en l'estrena de 'Somewhere', ahir a la nit a Venècia. AP / JOEL RYAN
Informació publicada en la página 62 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 04 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
«M'interessen els hotels perquè en la meva vida hi he passat molt de temps. A més, els meus personatges són éssers en transició, així que és lògic que habitin en llocs de pas», va explicar davant la premsa Coppola, de qui podria sospitar-se que acabava d'abusar del Lorazepam si no fos perquè davant els periodistes sempre és igual d'apàtica. Ateses les mostres d'entrega del seu auditori, l'actitud va resultar desconsiderada. Una mica més animat es va mostrar, al seu costat, l'actor Stephen Dorff, cosa que es podia esperar considerant que Somewhere potser el rescatarà de l'oblit. «Johnny Marco, el meu personatge, és un actor que viu la vida salvatge, però la seva vida canvia quan passa un temps amb la seva filla. Es converteix en un home».
ÉSSERS MALCRIATS / Parlàvem de semblances. Que Marco sigui el primer protagonista masculí del cine de Coppola no ens ha d'enganyar. Totes les seves pel·lícules són la mateixa, retrats d'éssers melancòlics i solitaris, alienats del món que els envolta. Hi torna una vegada i una altra perquè, com ha reconegut, són reflexos de si mateixa. Potser per això, el que prometia ser una sàtira de Hollywood resulta ser un retrat molt comprensiu. És cert que els habitants d'aquest món són éssers malcriats, superficials i buits, però com poden no ser-ho, sembla sostenir Somewhere, si viuen entre publicistes hipòcrites, periodistes pilotes i luxes horteres.
«El meu pare sempre em diu que un director ha de dedicar-se a fer el cine que li va més bé fer», va dir ahir Coppola, i està bé que parli del que coneix, no ho fa gens malament. Tot i que Somewhere és una obra menor si es compara amb les seves dues primeres pel·lícules, Las vírgenes suicidas (1999) i Lost in translation
SEnDMaría Antonieta (2006), la tercera, era una caríssima xorrada--, conté un examen subtil però notori de la noció de família, presenta una cineasta més pacient i menys vanitosa, i gràcies a la fotografia de Harris Savides -el cinematògraf més cool del moment- aconsegueix convertir Los Angeles en un agent essencial de confusió. Però tard o d'hora Coppola haurà de començar a mirar més enllà del nas. El meliquisme és parent de l'autoindulgència.
 |
 |
 |
 |
 |
