Julian Schnabel deu ser un dels tipus més carismàtics del món. Només així s'explica que, un, sigui un cotitzadíssim pintor malgrat que set de cada 10 experts li diran que els seus quadros no valen res; i dos, que, malgrat que el seu reduït bagatge fílmic el componen tres biopics plens de cursileria dissimulada amb ínfules arty -Basquiat (1996), Antes que anochezca (2000) i La escafandra y la mariposa (2007)--, fos considerat un dels plats forts d'aquesta Mostra de Venècia. Però ja no és així, perquè Miral, el seu acostament al conflicte palestinoisraelià, va ser presentada ahir a competició. I, per primera vegada aquest any, a la Mostra es van sentir esbroncades.
Rula Jebreal i Julian Schnabel, ahir a la nit a Venècia. AFP / VINCENZO PINTO
Rula Jebreal i Julian Schnabel, ahir a la nit a Venècia. AFP / VINCENZO PINTO
Informació publicada en la página 54 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 03 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
«Qualsevol manifestació artística és política», va assegurar Schnabel davant la premsa. «No veig un quadro només per divertir-me de la mateixa manera que no faig les meves pel·lícules només per entretenir. Com a jueu americà, era la meva responsabilitat explicar aquesta història». Les seves paraules fan encara més inexplicables les decisions que va prendre a l'hora de portar a la pantalla la novel·la semiautobiogràfica de la periodista Rula Jebreal -també guionista i actual companya sentimental de Schnabel- sobre tres generacions de dones palestines que lluiten per la independència del seu poble entre la creació de l'estat d'Israel el 1948 i els acords d'Oslo de l'any 1993.
La més greu és el seu rebuig a provocar controvèrsia. Malgrat que retrata abusos quotidians d'autoritat per part de les autoritats israelianes, el seu acostament al conflicte mira d'ofendre tan poc com sigui possible. En qualsevol cas, el seu flàccid missatge a favor de la tolerància mútua seria més digerible si hagués anat precedit d'una narrativa més política o dramàticament centrada.
Però, més que penetrar en la psique de Miral, àlter ego de Jebreal
-encarnada per l'actriu i model Freida Pinto, ahir absent a la Mostra-, a Schnabel li interessa adornar les imatges amb la seva típica estètica impressionista i pseudopoètica, aconseguida amb la càmera a la mà, una varietat de lents i filtres de color i diversos dels trucs que una taula de postproducció plena de botons pot proporcionar. Quan, al final del film, sona una cançó de Tom Waits durant un funeral tradicional palestí, ha quedat demostrat: qualsevol història pot convertir-se en una pel·lícula de Julian Schnabel. «El problema del món és que tots tenen les seves raons», va opinar ahir el director. Això sí que és capacitat d'anàlisi.
ATMOSFERA DECORATIVA / Una altra novel·la autobiogràfica inspira Norwegian wood, també presentada ahir a concurs: Tokio blues, l'obra més llegida del nipó Haruki Murakami, reflexió sobre el dolor, l'anhel i la confusió sexual al tumultuós Japó dels 60. Darrere de la càmera, el vietnamita Tran Anh Hung. Pocs són tan capaços com ell de crear bellesa visual i atmosferes de lànguida sensualitat, ho va demostrar a El olor de la papaya verde i ho torna a demostrar aquí.
Aquest és el problema. Com la pel·lícula de Schnabel -tot i que és infinitament superior a aquella-, Norwegian wood es rendeix a la personalitat artística del seu director. En última instància, el ritme parsimoniós i els seus diàlegs a cau d'orella no semblen amagar fins dramàtics -capturar aquella barreja de sentimentalisme i fredor del protagonista de Murakami, un estranger de si mateix en la línia d'Albert Camus-, sinó purament decoratius.
 |
 |
 |
 |
 |
