elPeriódico.com

-¿Quin va ser el seu objectiu al fer Guest?

José Luis Guerin

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 54 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 03 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Entre el 2007 i el 2008 va viatjar pel món promocionant 'En la ciudad de Sylvia¿, i va gravar amb una càmera les persones que va anar trobant. El resultat és 'Guest¿, presentada ahir a Venècia.

-Crec que el diàleg amb una persona pot ser l'espectacle més gran del món, sempre que tingui un sentit narratiu. He volgut captar la naturalesa del cine com a art del retrat de paraules, de pauses i mirades que revelen alguna cosa important. Aquesta faceta d'aquest mitjà m'interessa cada vegada més, perquè el fa assemblar-se molt a la pintura: el pintor se situa amb un cavallet davant d'un ésser humà; el cineasta ho fa amb la càmera.

-Programes de televisió com Callejeros: viajeros fan una cosa semblant.

-En la televisió no hi penso gaire, només la veig per saber quin model no he de seguir. Espectacularitza la realitat d'una manera nefasta a la recerca de la brutícia, treu de context moments emfàtics i els converteix en pura obscenitat. El meu món és un altre. Jo penso més aviat en el neorealisme italià, en Chaplin i altres grans autors del cine popular.

-Ha viatjat a 48 festivals, i a Guest no hi surten tots. ¿Per què ha donat preeminència als de països del tercer món?

-He estat molt sensible a la vida popular, que veig seriosament amenaçada a Europa. L'espai públic europeu quasi ha emmudit per a un documentalista. En la meva infància els carrers estaven plens de venedors ambulants, de gent que explicava històries i d'altres petits personatges avui desapareguts. Llatinoamèrica, en canvi, segueix plena d'aquests tipus: retratistes, narradors de la història del país i gent que canta cançons. A Espanya s'ha perdut l'art de cantar cançons, gairebé ningú se'n sap una de memòria.

-Amb tants viatges, a penes devia parar a Barcelona, ¿no és així?

-Dos mesos i mig en tot l'any. Ser tant de temps fora et torna el gust per la quotidianitat: baixar al quiosc a comprar el diari, prendre el cafè i altres petits ritus. De totes maneres, sempre m'ha atret la vida errant. Els meus mites d'infància són el cowboy i la casa a l'horitzó i els cavallers de l'Edat Mitjana. I m'agrada pensar en el cine com en un viatge, donat que no és sinó un trajecte en l'espai i el temps. Amb Guest he estat molt feliç, perquè al fer-la m'he vist a mi mateix com un dels operadors dels Lumière, que recorrien el món carregats amb el seu projector, creant imatges. El país del cineasta és, en realitat, el mateix cine.