–La seva pel·lícula explica la tortura burocràtica que suposa per a una immigrant colombiana aconseguir un permís per visitar Espanya. ¿Està tot basat en fets reals?
Informació publicada en la página 48 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 23 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
–Sí. Vaig conèixer de forma casual Lilibeth Echeverry en un festival de cine a Cartagena de Indias. Li vaig proposar venir a Barcelona per fer-li una prova i li vaig enviar una carta d'invitació notarial. A partir d'aquest moment, Lili va patir un calvari burocràtic.
–Per a no-res, que és el més greu.
–Al final de tot el procés, efectivament, no li van donar el permís perquè necessitava 5.000 dòlars al compte corrent. ¿I això no l'hi podien haver dit al principi i així no hauríem iniciat res? Després, quan vam fer el contracte per a la pel·lícula, ja no va tenir problemes. Però hi havia d'haver un contracte pel mig perquè pogués venir a Barcelona. Em va fer enfadar molt aquesta situació. Aquesta pel·lícula, totalment underground, és la manera que tinc de protestar. Si fos escriptor n'hauria fet una novel·la. Si fos periodista, un reportatge.
–La pel·lícula s'acaba amb banderes que perden el color i un nen que trenca passaports. ¿És partidari que no hi hagi fronteres?
–Estic en contra de les fronteres perquè n'hi ha. Si no n'hi hagués, hi estaria a favor. Sempre s'ha d'estar en contra de l'establert, del Govern, de tot...
–I comença amb tota una declaració d'intencions: el cine ja no és el que era.
–Mai m'han agradat gaire les pel·lícules que parlen del cine dins del cine, però és que ara hi ha tants atacs que el cine s'ha de defensar d'alguna manera. Als mateixos festivals ja són més importants les festes que les mateixes pel·lícules. El cine ha sigut el més important del segle XX. I ara estem al XXI. El cine ha deixat de ser la gran atracció.
–Ara la gent mira pel·lícules als ordinadors.
–Ningú pot disfrutar veient una pel·lícula en un ordinador. La gent que mira comèdies en un ordinador no riu. A més, ara, les pel·lícules no es veuen senceres. Vivim en el domini de la fragmentació. Fins i tot a les escoles de cinema, els estudiants miren fragments de pel·lícules i els estudien.
–¿I els actors?
–Gairebé tots els actors que m'agraden ja són morts. No ho sé... És que ni tan sols tinc interès a conèixer Robert De Niro. Bé, de fet reconec que em va fer molta il·lusió conèixer Kirk Douglas. Va ser en un festival de Cannes. Tots dos vam coincidir en un ascensor i jo li vaig preguntar per què havia fet fora Anthony Mann del film Espàrtac. Ell va riure i no em va contestar. L'endemà em va veure i em va presentar als seus amics com «un amic d'Anthony Mann».
 |
 |
 |
 |
 |
