Les seves pel·lícules amb prou feines arriben a Espanya malgrat que, als seus 40 anys, és el cineasta viu més important de la Xina. El Festival de Locarno, que s'ha acabat aquest cap de setmana, li ha atorgat un premi honorífic.
33 Jia Zhangke, a Locarno.
Informació publicada en la página 108 de la secció de Gente verano de l'edició impresa del dia 16 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
–¿Va assumir deliberadament el paper de cronista oficial de la modernització de la Xina?
–Suposo. M'ha tocat viure el canvi més dramàtic en la història del meu país, i és necessari documentar-lo. Els xinesos hem experimentat moltes tragèdies, però no n'hi ha testimonis visuals. Per motius econòmics i culturals, a penes hi ha imatges de la revolució cultural. Ara, a causa del progrés dels 90, hi ha eines per reflectir el canvi, i tenim el deure de fer-ho. De totes maneres, penso que he evolucionat.
–¿En quin sentit?
–Quan era jove només m'importava mostrar la vida en el present, els efectes de l'avassalladora modernització de la Xina. Però ara m'importa més recollir la història abans que desaparegui, emfatitzar la funció del cine com una forma de record.
–Paral·lelament, ¿com ha evolucionat la seva relació amb la censura?
–La censura al meu país no és mai sistemàtica. En lloc de seguir una sèrie de normes o lleis explícites, els censors especulen sobre si cada material concret és apropiat o no. És un procés molt temptatiu, així que requereix molt esforç, energia i paciència aconseguir que exhibeixin les teves pel·lícules. Durant un temps no vaig estar disposat a passar per això. Però ara sí.
–¿Per què?
–És l'única manera que les meves pel·lícules s'exhibeixin a la Xina i que les vegi la gent del carrer. A més, si mires de canviar el sistema és essencial fer-ho des de dins, intentant temptejar i expandir els límits del que és permès. Treballar dins del sistema no ha canviat en absolut el meu cine ni la meva manera de retratar les dificultats que comporta el procés de canvi a la Xina.
–¿Com ha afectat aquest procés la indústria cinematogràfica?
–Afronta un desenvolupament veloç. Als 90, van desaparèixer bona part de les sales de cine. Després del 2003, en canvi, el nombre de cines es va disparar, i actualment s'obren una mitjana d'1,7 sales al dia. Però gairebé totes es concentren a les ciutats grans i desenvolupades, malgrat que la majoria dels 1.300 milions de xinesos es distribueixen en zones rurals. A les ciutats grans anar al cine és caríssim. Per això, la majoria dels xinesos veuen les pel·lícules per internet.
–¿Com va contribuir la pirateria a la seva educació artística?
–Quan era estudiant hi havia un barri a Pequín conegut com la videoteca del carrer perquè hi podies trobar còpies pirates de qualsevol pel·lícula. No promoc la pirateria, però és indubtable que per a molta gent té un valor immens.
 |
 |
 |
 |
 |
