Qualsevol director té dret a equivocar-se o a renegar d'aquelles de les seves pel·lícules que, per raons diverses, no li agraden i s'estima més oblidar. A vegades en aquesta renúncia hi ha un equívoc: No feu onades, la pel·lícula amb què el cineasta d'origen britànic Alexander Mackendrick va tancar prematurament la seva carrera el 1967 (va morir el 1993 sense tenir la possibilitat ni l'oportunitat de rodar mai més), no li agradava al seu director, fins al punt que mai en va voler parlar quan va concedir entrevistes. No obstant, realitzada en l'apogeu de les comèdies de platja dels seixanta amb cossos atlètics, noies en biquini i molt de surf, No feu onades esdevé una obra molt més perversa del que anuncia la seva cobertura de divertimento estival i una pel·lícula gens oblidable, encara que no estigui a l'altura dels èxits més grans de Mackendrick tant en el cine anglès com en el nord-americà: El quintet de la mort (1955), Xantatge a Broadway (1957) i Vent a les veles (1965).
Una escena de 'No feu onades' amb els mítics Tony Curtis i Sharon Tate. <BR/>
Informació publicada en la página 110 de la secció de Verano de l'edició impresa del dia 13 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
La pel·lícula va ser interpretada per un actor de comèdia nat, Tony Curtis; una presència llatina que començava a freqüentar Hollywood, Claudia Cardinale –tot just tres anys abans havia protagonitzat La pantera rosa juntament amb Peter Se-
llers–, i una actriu voluptuosa amb una carrera terriblement estroncada pel clan de Charles Manson, Sharon Tate, la dona de Roman Polanski, assassinada per Manson i la seva secta el 1969.
Malgrat l'hedonista ambientació, amb seductors que es bronzegen a les platges de Malibu mentre esperen realitzar algunes de les seves conquistes, artistes que pinten al sol, culturistes tartamuts, fogoses paracaigudistes i gent diversa obsessionada amb els concursos de platja, No feu onades no es pot veure només com una comèdia estiuenca més lúdica que lúcida: al darrere de les seves escapistes imatges s'hi cova el sentit de la perversió, elegant perversió i crueltat, que va caracteritzar sempre el cine de Mackendrick.
REVERS IRÒNIC / No feu onades és doncs el revers irònic de les moltes comèdies de surf i biquinis, algunes amb l'afegit risible d'algun monstre que sortia de les profunditats marines per aterrir els adolescents, que la productora de sèrie B American International Pictures –fundada pel pare de Jack Nicholson, James H. Nicholson– va finançar durant els anys 60 amb destí als cines de programa doble. Malgrat això, Mackendrick l'odiava profundament i mai va acabar d'explicar què és el que no va funcionar per a ell: «Anomenar aquesta pel·lícula és per a mi la pitjor de les blasfèmies, i tinc prohibit blasfemar a casa», va dir una vegada per tallar el tema.
Una cançó de The Byrds, un dels grups de folk-rock àcid de l'època, adorna els títols de crèdit i ens invita a viure una experiència estival i pop. Però com ja passava a Xantatge a Broadway, on el mateix Tony Curtis i Burt Lancaster van encarnar uns personatges arribistes i megalòmans, o a Vent a les veles, un relat brutal sobre la crueltat infantil, a No feu onades els protagonistes acaben sent mesquins i ambiciosos, si no abjectes. I això és el que més xoca en una cinta amb l'aparent vocació de retratar en clau de comèdia la comunitat de banyistes, surfistes, culturistes i artistes de Malibu, la localitat costanera a l'oest de Los Angeles on va ser rodat el film.
Queden en el record l'escena en què el lligon que incorpora Curtis és rescatat del mar per uns surfistes i el primer que veu és el biquini blanc de Sharon Tate, convertida a partir d'aquell mateix moment en el seu obsessiu objecte de desig, o l'aparatosa seqüència en què la mansió als turons en què es reuneixen tots els personatges comença a desplaçar-se pel vessant i està a punt de caure al mar.
 |
 |
 |
 |
 |
