L' estiu del 1975, les platges nord-americanes van estar més desertes del que era habitual. No va ser a causa de cap plaga de meduses ni perquè fes mal temps. No. La gent tenia por. Por de ficar-se a l'aigua i morir-hi, víctima de la mateixa bèstia que, mentrestant, als cines, estava canviant per sempre la manera de produir i consumir films.
Un fotograma de la taquillera pel·lícula 'Tiburón' de Steven Spielberg. <BR/>
Informació publicada en la página 109 de la secció de Gente verano de l'edició impresa del dia 11 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Peter Biskind recorda a Moteros tranquilos, toros salvajes, la seva apassionant crònica al voltant del nou Hollywood, una cosa que va passar el dia en què es va estrenar Tiburón als Estats Units. Un xaval va sortir fent ziga-zagues d'una sala de Los Angeles en plena projecció, i un segon després va vomitar al vestíbul. Acte seguit, es va girar i va tornar corrent cap a la seva butaca. En aquell moment, el director, Steven Spielberg, va saber que Tiburón seria un èxit, i la productora, Universal, va respirar alleujada. S'havien gastat milions en publicitat.
CARTELL FREUDIÀ /La campanya incloïa un polèmic cartell de connotacions freudiannes –el cap gegant de l'esqual en posició ventral, vertical, fàl·lica, s'abalança sobre una banyista despullada– i també connexions directes amb la primera seqüència del film. La jove s'endinsa de nit a les aigües d'Amity –el film es va rodar al complex Martha's Vineyard– a la recerca d'un bany i de sexe, mentre la carnívora partitura de John Williams llança ràfegues de terror al nostre sistema nerviós. De sobte, la noia és esquarterada com una nina de drap, potser com a càstig per la seva adolescent immoralitat. Demana ajuda picant una boia, que sona com les campanes de la mort, però és envestida i submergida una última vegada. Després la superfície es queda de nou calmada, mortalment callada. ¿Recorden l'escena de la dutxa de Psicosi? Doncs el mateix.
El que ve després de tan icònic pròleg pot resumir-se com l'odissea de tres homes a la caça del Gran Tauró Blanc: el cap de policia Brody (Roy Scheider), heroi peculiar que detesta nedar i admet estar terroritzat; Matt Hooper (Richard Dreyfuss), arrogant biòleg marí; i Quint (Robert Shaw), caricatura de llop de mar que, en un moment del film, descriu el seu enemic: «Té ulls somorts, ulls negres, com de nina. Quan se t'acosta sembla no tenir vida… fins que et mossega, i aquells ulls negres es tornen blancs».
Aquell tauró era en realitat tres taurons, tots coneguts durant el rodatge com Bruce. Eren mecànics i de plàstic, pesaven tona i mitja i costaven 150.000 dòlars de l'època. I no funcionaven. Irònicament, aquesta limitació tècnica, que va obligar Spiel-
berg a mantenir el monstre ocult com més millor, va resultar ser la gran troballa de la pel·lícula. Durant la primera hora de la pel·lícula tot el que veiem són llambregades fugaces que alimenten els plecs més temorosos de la nostra imaginació. ¿Hauria tingut la pel·lícula tant d'èxit avui, entre tanta imatgeria generada per ordinador?
La mala conducta de Bruce i altres problemes ocorreguts durant set tempestuosos mesos de rodatge van convèncer el director que el film arruïnaria la seva carrera i la seva vida. En comptes d'això, el va convertir en una superestrella, mentre es convertia en el primer blockbuster estiuenc de la història. Tiburón va desviar l'atenció del cine de Coppola, Altman i Bodganovich per centrar-la en Superman i A la recerca de l'arca perduda. Va ensenyar a Hollywood que una pel·lícula podia arribar a recaptar tota sola 100 milions de dòlars a la taquilla americana, i que no importaven els espectadors adults sinó els adolescents, que tornaven a veure una pel·lícula per segona i tercera vegada acompanyats dels seus amics, les seves nòvies, els seus pares. Els furiosos i voraços atacs de Tiburón contra la taquilla es van revelar com el reflex del seu leviatan protagonista. Des d'aleshores, tot cineasta que volgués sacsejar els espectadors necessitaria un vaixell més gran.
 |
 |
 |
 |
 |
