–¿Com afecta al seu ego que li rendeixin tribut?
EFE / JEAN-CHRISTOPHE BOTT
Informació publicada en la página 104 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 10 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
–Estic una mica sorprès. Crec que encara sóc una mica jove per rebre un homenatge, la veritat. Tot i així, em sento afalagat. Respecte a l'ego, no me'n sobra. Més aviat diria que em falta autoestima.
–Si és així, a vostè no li devia resultar fàcil pronunciar aquella frase: «Sóc com Shrek» en una escena de Cyrus.
–¿Sap què? Jo mateix vaig improvisar aquella frase. Mentre les paraules sortien de la meva boca pensava: «¡No ho diguis, no ho diguis!... » Però ho vaig dir. I ara tothom me'n parla. Suposo que sí que m'assemblo a Shrek. Shrek està bé, és bon nano.
–¿Li serveix aquest homenatge per pensar en tota la seva carrera i fer balanç?
–No crec que aquesta mena d'exercicis siguin saludables per a un actor. Els moments més introspectius de la meva vida són entrevistes com aquesta, perquè en el meu dia a dia la gent no em pregunta coses com: «¿Com et sents en aquest moment de la teva carrera?». No estic gaire seguro de saber qui sóc realment, em temo que només sóc una col·lecció de personatges. Vaig començar a actuar quan tenia 8 anys, i des d'aleshores m'he dedicat a fingir que sóc altres persones.
–És a dir, l'ofici d'actor ¿seria com un llarg procés d'investigació sobre la pròpia identitat?
–Sí. Aportes una mica de tu mateix a cada paper. A mesura que creixes i vius experiències felices i tràgiques, madures com a persona i també com a actor, i llavors ets capaç d'adoptar personalitats per a les quals quan eres més jove i inexpert no estaves preparat.
–Als 8 anys, ¿què va ser el que li va despertar la vocació d'actor?
–A la tele, cada dissabte emetien cine d'acció, i recordo que em van impactar molt les pel·lícules de ciència-ficció amb Charlton Heston, com El último hombre vivo, Soylent green i El planeta dels simis, i altres de bèl·liques com La gran evasió o Els canons de Navarone. També, és clar, em van influir actors com Jack Nicholson, Robert De Niro, Al Pacino i Robert Duvall. Ja d'adult, vaig conèixer el cine de John Cassavetes, i vaig comprendre quant m'havia perdut.
–Vostè es va donar a conèixer fent drames, però últimament sembla centrar-se en el cine còmic, ¿per què?
–No ha sigut una decisió conscient. M'ofereixen molts papers còmics perquè a Hollywood es produeixen cada vegada més comèdies. A més, algunes de les ments més interessants i subversives del cine actual són directors de comèdia, com Adam McKay i Judd Apatow. Espero no arribar mai a ser massa digne per fer comèdies ni massa gamberro per fer drames.
–¿El molesta que no li ofereixin més papers protagonistes com el de Cyrus?
–Mai considero un paper en funció de la mida. Molts actors s'equivoquen quan pensen que, tan bon punt comencen a tenir papers protagonistes, ja no tenen per què fer secundaris. En cert sentit, els papers protagonistes són més fàcils, perquè vas al rodatge cada dia i pots crear el teu personatge de forma gradual. Quan interpretes un secundari, en canvi, t'has d'enfilar al rodatge en marxa i s'espera que estiguis brillant des del primer moment, i amb prou feines tens temps de parlar amb el director.
–¿Li agradaria dirigir?
–Sí. Després de rodar una cinquantena de pel·lícules arribes a desenvolupar els teus propis instints creatius, i quan t'asseus en un rodatge i veus com treballa el director, no pots evitar pensar que tu faries les coses d'una altra forma. Però dirigir exigeix un compromís a llarg termini, i durant les dues últimes dècades he rodat dues o tres pel·lícules a l'any. En tot cas, que tots els actors diguin allò de: «Però el que realment m'agradaria és dirigir», em sembla un clixé.
 |
 |
 |
 |
 |
