Tot i ser considerat un dels directors més severs i críptics de la història del cine, el suec Ingmar Bergman (1918-2007) va realitzar alguna comèdia molt divertida, com ¡Esas mujeres! (1964), i en alguns dels seus drames –no els de la trilogia del silenci de Déu ni en la gran època que s'obre amb Persona– no va deixar de banda els tocs d'humor, un humor peculiar, en tot cas. Resulta curiós que un cineasta que estava tan abocat a les ombres de l'ànima i als dubtes metafísics sobre l'existència de Déu, temes tan ben expressats en títols com El setè segell, Maduixes silvestres i Els combregants, realitzés en els anys 50 una trilogia de pel·lícules ambientades en l'estiu més lluminós, una època que ho fa tot menys sever, una mica més esperançador.
Un fotograma de la pel·lícula 'Juegos de verano', d'Ingmar Bergman. EL PERIÓDICO
Informació publicada en la página 109 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 09 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
PERESA I SENSUALITAT / Juegos de verano (1950) va obrir aquest cicle, prosseguit per L'estiu amb Monika (1953), també d'ambient marí, i Somriures d'una nit d'estiu (1955), el film de decorat campestre. Bergman evocava d'aquesta manera la gestació de la pel·lícula en el seu llibre de records Imágenes: «L'origen és un episodi amorós, bastant commovedor si ho miro retrospectivament, que vaig viure durant un dels estius que va passar la meva família a l'illa d'Ornö. Tenia 16 anys i com sempre havia de passar-me les vacances estudiant i únicament podia compartir momentàniament el temps lliure amb els nois de la meva edat. No anava vestit com ells, estava prim i tenia grans, i a sobre, quan no estava callat llegint Nietzsche, tartamudejava».
No devia ser el millor dels estius per a un adolescent, però la pel·lícula resultant d'aquest record, Juegos de verano, té un aire gens melancòlic ni trist; tot és més suau que en el gruix de l'obra del cineasta. Bergman recordava la mandra i la sensualitat en la qual es trobava sumit durant aquell estiu, mandra i sensualitat que queden molt ben expressades en el film, i com es va enamorar d'una noia que també se sentia sola. «Entre nosaltres va sorgir un amor tímid, com passa quan dues soledats joves es busquen. El nostre amor va morir a l'arribar la tardor, però es va convertir en la base d'un conte que vaig escriure l'estiu després de la revàlida», deia Bergman.
ENAMORAT DEL PAISATGE / El conte va acabar convertint-se en un guió i el guió va ser filmat amb Maj-Britt Nilsson –la més sensible de les actrius bergmanianes, segons Eric Rohmer–. Bergman no es va enamorar de l'actriu, sinó del paisatge natural on es va rodar la pel·lícula, se sentia plenament satisfet del to mig entre juganera genialitat i serietat, i va acabar sent un dels rodatges més feliços de tota la seva carrera.
La seva estructura de flash back, la del record d'un amor passat, d'un temps que es va esfumar, dota el film d'un tènue caràcter nostàlgic. Els millors moments esdevenen sempre quan els personatges, alliberats de tota cotilla, contemplen extasiats la brillantor de la lluna sobre el mar o es besen a les roques. «Els dies estaven plens de jocs i carícies», evoca Maria, la protagonista, «i les nits ens les passàvem desperts».
Bergman, que preferia Juegos de verano que altres dels seus films perquè l'havia fet amb el cor, va repetir-ho gairebé tot (la llibertat en el rodatge, l'èxtasi de l'estiu, la sensualitat de la protagonista, en aquest cas Harriet Andersson) en la segona entrega d'aquesta trilogia estival, Un estiu amb Monika, que s'obre amb el primer dia de la primavera i es desenvolupa durant l'estiu posterior, en el qual, impregnats per un idèntic ambient de sol, mar, roques i aire net, una parella viu el seu amor. Somriures d'una nit d'estiu va deixar de banda el mar per ubicar bona part de la seva acció en un castell on, durant la nit de Sant Joan, s'intercanvien afectes i rebutjos.
 |
 |
 |
 |
 |
