És un dels autors més personals i extrems del cine actual. Va aconseguir el seu èxit més important amb Happiness (2000). N'acaba d'estrenar la continuació, La vida en tiempo de guerra.
Todd Solondz, un dels directors més peculiars del panorama cinematogràfic dels EUA. REUTERS
Tràiler de 'La vida en tiempos de guerra'.
Informació publicada en la página 105 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 31 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
¿¿Per què va decidir continuar Happiness (2000)?
¿Quan vaig acabar Happiness fa 10 anys mai vaig pensar que donaria nova vida als personatges. Aquí hi ha la màgia d'escriure, el misteri, diposites el bolígraf sobre el paper i de cop passen coses. En tot cas, no vaig voler fer una continuació convencional, vaig preferir jugar amb els personatges. Sempre has d'intentar sentir que reinventes la roda, perquè si no el que fas no et sembla revolucionari, i tampoc al públic.
¿Ja, però aquesta pel·lícula no reinventa, més aviat reprèn un tema constant en la seva obra: els abusos sexuals.
¿Si vols reprendre l'univers de Happiness, no pots evitar parlar de pedofília. A més, per mi la pedofília és una eina útil per explorar certes veritats sobre la condició humana, dels límits que l'home és capaç de transgredir. Al cap i a la fi, el pedòfil és l'ésser marginal per excel·lència.
¿Els seus detractors el consideren un cineasta sàdic, ¿el molesta?
¿Em molesta que la gent parli de com en són de malvades i cruels les meves pel·lícules. El meu treball és brutal perquè així és la condició humana. No intento conscientment retratar les persones més miserables del planeta. Però no invito al sadisme ni al morbo, tot al contrari. Vull creure que les meves pel·lícules són tendres i compassives. Els meus personatges emocionen perquè lluiten per aconseguir la felicitat.
¿Dit això, ¿creu que les seves pel·lícules han de considerar-se comèdies?
¿No ho sé. No he trobat una manera d'explicar les meves històries sense fer-les tan tristes com divertides. L'humor em permet lidiar amb el que és prohibit, amb la hipocresia o el tabú. Vull mostrar que viure provoca dolor, però si no ho fes còmicament resultaria insuportable veure les meves pel·lícules. En tot cas, no faig comèdia amb majúscules, és més aviat ironia.
¿La seva pel·lícula es diu La vida en tiempo de guerra. ¿Com és la seva vida en temps de guerra?
¿No experimento la guerra, són els avantatges de viure a Manhattan. A Israel, per exemple, viuen en un estat permanent de guerra. No vull implicar-me gaire en geopolítica, a la pel·lícula en parlo de forma obliqua. Uso la guerra de forma metafòrica, com a reflex de les guerres internes i personals, que són les que fan avançar el drama.
¿Quan va estrenar l'anterior pel·lícula, Palíndromos (2004), va confessar que odiava el seu treball. ¿Segueix sentint el mateix?
¿No és que odiï el meu treball, però desenvolupar-lo és un malson. Jo tinc dos objectius al fer una pel·lícula: primer, sobreviure-hi; segon, no avergonyir-me del resultat. Si aconsegueixo les dues coses, em sento genial. Estic content per haver acabat aquesta pel·lícula, perquè fer-la podria haver-me matat. Ara no en puc parlar, potser ho faré més endavant, quan no existeixin amenaces de litigi. De moment, ric com qui riu al saber que un tumor no és maligne.
¿Senyor Solondz, ¿vostè és feliç?
¿El meu objectiu en aquesta entrevista és pretendre ser feliç, quan aquesta xerrada hagi acabat, podré tornar a viure la meva miserable existència.
 |
 |
 |
 |
 |
