la música en directe pateix els estralls de la crisi: artistes que punxen contra tot pronòstic (bé, a vegades el preu de les entrades és gai-
rebé un atracament...); bolos que s'anul·len o simplement no es paguen (tot i estar més que pactats). Enrere queden els concerts gratuïts organitzats pels ajuntaments que permetien que el cantant-fenomen de torn s'inflés a fer concerts (que fes l'agost, mai més ben dit...) Pocs, molt pocs, són els escollits aquest estiu; els capaços de sobreposar-se a les circumstàncies amb estratègies diverses. Però, n'hi ha.
El primer que crida l'atenció és el combo Muchachito Bombo Infierno. La seva fórmula es resumeix en: preus assequibles de les localitats (no accepta que costin més d'uns 20 euros) i el do it yourself. Ells s'encarreguen absolutament de tot: negociar amb les sales, tasques de producció (muntatge dels escenaris, transport, etcètera), la promoció (fins i tot posen els cartells)...
L'agenda del conjunt que lidera Jairo Perera fa caure d'esquena. «He arribat a fer tres bolos un mateix dia», assegura el cantant. A aquest pas, ¿no creu que és urgent que vagi practicant el do de la ubiqüitat? «Amb el do de la salut em conformo i me n'alegro», respon entre rialles. ¿I què és el que més li agraeix al seu públic? «El seu somriure, la seva suor i el seu seguiment».
«És un mal moment per a tothom i em sembla una exageració el preu de la vida –afegeix l'autor de Caraguapa–. I em sento agraït amb els nostres fans que paguen ja el que paguen. Nosaltres som 20 famílies en el bombo i tinc la sort que m'entenguin, tot i que les meves decisions a vegades descol·loquin. Sempre ens n'hem sortit i la nostra meta és seguir junts tant com puguem».
El seu mànager, Sergi Delgado, subratlla que la base és «creure en el projecte que tens entre mans» i «vendre les entrades al preu més adequat. Però la gent ha de saber que de cada tiquet el 8% se l'emporta l'IVA, el 10% va per a la SGAE, i que després hi ha les despeses de distribució perquè es puguin adquirir a través del banc o de qualsevol servidor. I la nostra opció és apostar per la web. Els venem nosaltres a través d'internet, cosa que requereix un sistema informàtic que també costa diners».
Delgado constata que la «gent compra a última hora, fet que implica que és difícil saber amb quin dispositiu de seguretat has de comptar finalment, si per a mil o dues mil persones». La rumbosa troupe barcelonina ha aconseguit «que ningú governi» el seu vaixell. «Si sé que tinc del maig al setembre 40 ciutats per visitar, quina sort, de manera que: ¡a treballar!», comenta el mànager.
LA CREU DE SÍLVIA / En una altra divisió juga la inigualable Sílvia Pérez Cruz. El seu cas és extraordinari. Per tot el que es prodiga –principalment a Catalunya– i en formats i estils diversos. «Tinc moltíssims concerts i m'adono que sorprèn, sí. Però estan baixant els caixets, i això que el meu ja és baix, i triguen molt a pagar-te l'actuació, si és que finalment ho acaben fent. Conec molts músics que treballen sense parar però que estan patint la crisi més que mai», es lamenta.
L'última guanyadora del concurs Martí i Pol que organitza Lluís Llach explica que aquest «llarg» estiu arribarà a fer 12 repertoris diferents, «¡és esgotador!» ¿Conclusió? «No m'interessa fer tantes coses. Tanta dispersió m'ha servit de lliçó. Està sent com un resum del que he anat fent fins ara. I també un comiat. He après moltíssim. Però un estiu així no es repetirà».
La cantant ha hagut de refrescar «projectes que havia cuinat abans», tirant de la seva «bona memòria per a les melodies i les lletres»; enfrontar-se a recitals nous, i adaptar la seva versàtil veu al jazz, flamenc, copla... al que el bolo en qüestió requereix d'ella dia a dia. La mateixa artista passa llista als diferents grups, formacions o projectes que ha posat en marxa: «Amb el quintet de Javier Colina; l'Al.landalus Barcelona que vaig fer al Festival Grec; el recital Llama, amb Ravid Goldschmidt David i el seu instrument de percussió hang; ¡amb el meu pare!, Cástor Pérez!, que vaig cantar un concert sencer a Torroella de Montgrí; amb el conjunt Xalupa i la seva recuperació de cançons tradicionals catalanes; amb Raül Fernández (Refree), que diumenge vam actuar al Palau de la Música; amb la Murtra Ensemble, que faré El amor brujo i les cançons de Lorca al Festival de Cadaqués; amb el grup Las Migas, presentant el disc Las reinas del matute; amb l'Orquesta de Percusión Ibérica; La leyenda del tiempo, amb Duquende i Rafaela Carrasco; amb el guitarrista Toti Soler, això és una primícia, i el meu projecte personal, que estrenaré el 6 d'agost al Festival Portal Blau i al qual a partir d'ara vull dedicar totes les meves energies».
L'artista assegura estar «en una etapa de canvi». «Tinc cançons meves que m'agraden i m'hi vull dedicar. Aquest ritme és impossible de mantenir». «Que tingui tantes actuacions respon al fet que estic implicada en diferents grups. A vegades un festival em contracta a mi i deixa que jo elegeixi en quin format actuar. El problema és que com més es parla de tu, hi ha més pressió: creix l'autoexigència i tot té un límit».
COPLA 'COOL' / Qui no sembla sucumbir a cap límit és Miguel Poveda. El seu espectacle de copla és el més cool de l'any. Només a Madrid l'haurà representat ¡quatre vegades! Amb els vestits a mida fets pel pianista i compositor Joan Albert Amargós, el cantaor de Badalona s'atreveix a emportar-se El cant dels ocells al territori flamenc. I aquest setembre obrirà la Biennal de Sevilla amb Historias de viva voz: «Un musical al voltant de la veu flamenca i el que ha sigut capaç de fer».