elPeriódico.com

Al final del concert, a l'estand de marxandatge l'activitat era frenètica. Es despatxaven discos i samarretes, però també hi havia dessuadores i corretges per a la guitarra d'edició limitada amb l'estampa de l'artista. Fins i tot un llibre d'entrevistes. Normal en qualsevol concert de rock, i més en aquests temps de descàrregues, arxius comprimits i amplades de banda. Insòlit en un concert de jazz. Pat ­Metheny és una rara avis. Un músic de jazz que ha superat el seu hàbitat natural –perquè el jazz, en els últims cinquanta anys, s'ha condemnat a si mateix al club petit o, com a molt, a l'auditori– i ha connectat amb un públic molt més ampli i molt fidel.

Pat Metheny, en un moment de la seva intensa actuació al Festival de la Porta Ferrada. CLICK ART FOTO / JOAN CASTRO

Més informació

• Tags: Cultura i espectacles, Estiu

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 105 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 27 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Metheny té fans, a la manera que tenen fans els músics de rock. El segueixen, en comenten els solos, debaten sobre si aquell disc o aquell altre és millor o si la formació bona era la que incloïa cantant o no. I la majoria dels fans no ho són tant de Pat Metheny, l'artista stakhanovista sempre en mil projectes alhora. Són, abans que res, fans del Pat Metheny Group. És on hi ha la música més accessible i més melòdica del guitarrista. La més agraïda. La més pop.

Poques gires hi pot haver tan del gust d'aquests fans com The Song ­Book Tour, que el va portar diumenge al Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols. Amb més de trenta àlbums al seu nom, l'incansable Metheny té sempre alguna novetat per presentar, però aquesta vegada no. Va reunir de nou el nucli dur de la banda, el teclista Lyle Mays i el baixista Steve Rodby, i amb el portentós bateria Antonio Sánchez, última incorporació al grup, va recrear els seus grans èxits. En tenen molts. Hi ha, tranquil·lament, una dotzena de melodies que s'han guanyat un lloc de privilegi entre els seus fans. Són cançons amb ganxo, tant que en la seva discogràfica a algunes fins i tot els van donar tractament de single: si algú té curiositat, circulen per la xarxa videoclips de gust dubtós que ho testifiquen.

En el bis li van demanar la trotadora Last train home, una de les seves cançons més memorables, però no la va tocar. Tant era. N'hi havia moltes altres. El primer moment de comunió amb el públic va arribar amb James, un dels seus èxits més antics. Els aplaudiments redoblaven cada vegada que a les grades es reconeixien les primeres notes d'alguna cançó: Have you heard, la boirosa Are you going with me? o Song for Bilbao.

RARESES EN EL REPERTORI / Metheny i el seu grup van incloure alguna raresa en el repertori, però fins i tot el més rar del Pat Metheny Group és confortable a l'orella. Fins i tot els solos més punyents, i a Sant Feliu de Guíxols Metheny va estar tan intens com de costum, sons harmoniosos i melòdics, perquè hi ha intensitat. Però no hi ha estelles.

El músic de Missouri va estar a l'altura de la seva categoria de guitar hero, els secundaris van complir i no va faltar de res. Perquè la litúrgia fos completa, va passar per l'escenari tot l'arsenal, gairebé totèmic per als fans, de la carrera de Metheny: la guitarra sintetitzador, abans tan ­futurista i ara tan retro, l'aparell ­cubista de diapasons i 42 cordes ­conegut com a Pikasso… Fent fàcil d'escoltar el que és difícil de tocar, el Pat Metheny Group es va colar on no es colava ningú, entre el jazz i el pop. Trenta anys després, segueixen sent-hi.