¿Pel que sembla va tenir molts problemes per finançar aquest film.
GUILLERMO MOLINER
Informació publicada en la página 59 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 02 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
¿Ara mateix, tot el que no sigui cine per a joves és difícil de tirar endavant. I Madres & hijas és una pel·lícula sobre dones més grans de 35 anys, de 40, 45. Ni el fet de tenir Naomi Watts o Annette Bening em va servir de gaire; al final hi vaig posar diners propis i un inversionista de Nova York va fer la resta.
¿Una altra pel·lícula d'històries separades que s'entrecreuen, com Cosas que diría con solo mirarla o Nueve vidas.
¿Són tres fils, però formen una trena i al final coincideixen; no són tant tres històries com tres aspectes d'una de sola.
¿Torna a celebrar el gènere femení.
¿Tampoc sento que les meves pel·lícules siguin sobre la dona, però tinc aquest instint d'usar el personatge femení. Em resulta més expressiu, aconsegueixo complicar-lo més. Vulgui o no, sempre hi torno.
¿Samuel L. Jackson hi fa un paper romàntic. ¿S'ho va pensar dues vegades? ¿O va ser un pressentiment?
¿Va ser una aposta de la meva productora; jo no ho veia clar. Però és una cosa que ja m'havia funcionat abans i, no sé per què, se m'oblida: usar rudes de romàntics. Sam ho ha fet amb sensibilitat, i crec que el públic femení el troba atractiu.
¿Diverses ressenyes americanes, algunes de dones, han criticat la visió gairebé tràgica que ofereix el film de l'adopció.
¿La pel·lícula no va sobre l'adopció, sinó sobre una separació forçada que neix del vell sistema, l'adopció tancada, en què primer l'embaràs es veia com una cosa vergonyosa, que s'havia d'amagar, i després es donava el nadó en adopció i hi havia tot un secret al voltant. Ara les històries d'adopció són, amb freqüència, més feliços.
¿¿Com va arribar a la televisió? És un director clau de la sèrie recent.
¿Per poder fer alguna cosa entre pel·lícules. Vaig tenir la sort d'agafar una bona ratxa de sèries de HBO: Carnivàle, A dos metros bajo tierra, Big love, En terapia¿ M'agrada dirigir-ne. Em costaria crear-ne una i estar-ne encarregat, perquè les meves històries són molt petites; m'interessa més el retrat que la història. Generar cent hores de sèrie és complicat.
¿No ha desenvolupat cap concepte propi, però gairebé ha establert el to del drama de HBO de la dècada passada. És un gran èxit.¿El que espero haver aportat és una insistència en el conflicte humà, però realment humà, no de pel·lícula o de televisió. M'interessa expressar la psicologia dels personatges en accions que siguin creïbles.
¿Ser literari sense ser discursiu.
¿Aquest és el repte: trobar una manera que la història, les accions, t'expliquin la psicologia. Un dels errors més comuns dels guions avui dia és que els personatges sempre t'estan dient com se senten i per què se senten com se senten. Jo crec que això és un problema.
¿Vostè sol confiar en el silenci.
¿Es parla molt del diàleg. El diàleg té gràcia. La gent recorda els diàlegs de les seves pel·lícules favorites. Però, en el cine, els silencis són més interessants: no pesen tant les coses que es diuen sinó l'impacte que tenen sobre la gent que escolta, la reacció, el contraplà.
¿El silenci era clau en l'excel·lent sèrie Dime que me quieres, de la qual va dirigir un capítol.
¿Gran sèrie, amb grans actors. No hi va haver segona temporada perquè la seva creadora, Cynthia Mort, no es va posar d'acord amb HBO. Ella i la cadena tenien visions molt diferents. Mort apostava per un camp argumental limitat, una visió microscòpica, cosa que es veu en poques sèries.
¿La majoria s'hipertrofien.
¿És difícil mantenir-les vives amb pocs personatges. Per això es van ampliant i es tornen la bola de neu, com Perdidos: primer van introduir el passat, després nous nàufrags i al final fantasmes.
 |
 |
 |
 |
 |
