El Periódico Societat

Cop al renaixement d'unes idees pseudocientífiques

Cranis molt polititzats

La frenologia, que en els seus orígens volia millorar la societat, va seduir racistes i nazis

MICHELE CATANZARO

Dissabte, 2 de març del 2013

'L'HOME DELINQÜENT' 3 Cares de revolucionaris (Marat és el primer de la làmina) i criminals en el llibre de Lombroso.

Van ser liberals, antiesclavistes, higienistes i promotors de l'escolarització. Encara que sembli mentida, els grans defensors de la frenologia en els seus orígens van ser progressistes. Només a la dècada de 1960 es va entendre que aquesta teoria ocultava problemes socials darrere de les formes del crani.

«La frenologia ha ressorgit periòdicament els últims tres segles», afirma l'historiador David Nofre, autor d'una tesi doctoral sobre la història de la fenologia a Catalunya, portada a terme al Centre d'Història de la Ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona. «Avui ressorgeix en un marc de gran determinisme: es tendeix a col·locar al cervell o als gens l'origen de tots els mals de la societat», explica.

NACIONALISME / Les idees frenològiques apareixen a finals el segle XVII, «en la recerca d'estereotips sobre els trets físics dels diferents pobles europeus», explica Nofre. És l'època en què els estats basats en la sobirania nacional, sorgits de la pau de Westfàlia, busquen consens reforçant la seva identitat. Les primeres teories són dels alemanys Johan Caspar Lavater, escriptor que se centra en la fesomia, i Franz Joseph Gall, anatomista que conjectura que el cervell està dividit en òrgans responsables dels comportaments, cosa que reflecteix la forma del crani. Des d'aleshores, aquestes teories solen anar juntes.

«La vinculació amb el progressisme es basa en la idea de reforma personal: la ciència intenta trobar els òrgans desenvolupats incorrectament i reformar l'individu per reformar la societat», diu Nofre. A Catalunya, el lingüista liberal Marià Cubí, la primera generació de psiquiatres i Antoni Pujadas, fundador del manicomi de Sant Boi, van defensar en diversa mesura la frenologia.

Al segle XIX, la disciplina es va expandir d'Alemanya a França, Escòcia i els Estats Units. Però ja a mitjans del segle va començar a perdre pes, al no aconseguir identificar els òrgans del cervell. Però no es va acabar. El 1876, el llibre 'L'home delinqüent', del metge i frenòleg italià Cesare Lombroso, va establir les bases de la criminologia. «Les empremtes dactilars i les fotografies criminals expressen el desig de classificar els delinqüents sobre la base dels seus trets», assegura Nofre. També les teories racistes van abraçar la frenologia, que va tornar a prosperar a l'Alemanya nazi, amb plans per a selecció de l'home ideal.

Als anys 60 del segle XX, en un context de crítica al «complex militar-industrial» del qual la ciència formava part, es va posar de manifest el missatge conservador de la frenologia. «Es va passar de la idea de reformar l'individu per reformar la societat, a la de reformar la societat per reformar l'individu», resumeix Nofre. Però l'auge de les neurociències des dels 80 ha ressuscitat l'associació entre morfologia cranial i comportaments antisocials. Un altre ingredient és la possibilitat de buscar patrons en retrats per mitjà de l'ordinador. «Aquestes tendències es poden vincular amb el pensament neoliberal, però també hi ha neurocientífics progressistes que defensen aquestes idees», observa Nofre.

El club quiere cuatro fichajes y se va a gastar 230 millones de euros